Dilluns, 31 de desembre del 2012

Hem estat tota aquesta setmana de Nadal fora de casa, gaudint de l’ambient familiar i en contacte amb l’aire lliure i la natura, que tant ens agraden; i per voluntat pròpia, hem estat totalment desconnectats de les notícies del dia a dia, com si allunyant-nos de la realitat quotidiana, ens ajudés encara més, a sentir-nos feliços. Ara però, ja tornem a ser aquí, i ja ens hem posat al dia de tot el que ha anat passant. I no cal dir que el que més ens ha captivat és saber que ja tenim nou govern. Bé, això ja ens ho esperàvem, però en canvi ens ha sorprès que entenent que cal predicar amb l’exemple, i per tal de potenciar les polítiques de creació d’ocupació, han decidit afegir-hi una nova conselleria... molt bé, nois!!! D’això se’n diu ser eixerits i pensar en el bé comú; enhorabona, més gent a ocupar càrrecs públics, doncs rere el conseller afegit hi anirà el secretari i tot l’equip que faci falta, oi? Quan semblava que tot el que ens estaven anunciant fins ara, era que calia continuar amb les retallades i que el nostre cinturó encara no estava prou cenyit, ells es despengen amb aquesta entranyable mostra de bon criteri polític. Clar que, pensant-ho bé, potser tot es deu a un primer gest de cara al nou conseller d’Empresa i Ocupació, aquest senyor que deixa el garrot de banda, per posar-se al front dels problemes dels treballadors... pobrets!!! És ben evident però, que no sabem valorar la capacitat dirigent d’aquest bon senyor, doncs deixant de banda subsecretaries i secretaries prèvies, aquesta serà la quarta cartera de conselleria que ocupa, passant per Benestar Social, Administració Territorial, lnterior i ara l’esmentada d’Empresa i Ocupació, o sigui que està ben clar que amb aquesta manifesta capacitat d‘adaptació, ens trobem davant una autèntica bèstia política... dit això amb el més gran respecte possible, és clar.  Endavant doncs amb el nou govern, aquest que amb l’esquer de la consulta per la independència es continuarà carregant el nostre estat del benestar... i nosaltres, tan contents!!!  Ah! Malgrat aquestes perspectives, que passem un bon any 2013!!! Cal mantenir la il·lusió... quina altra cosa tenim?  O potser, en realitat, tot plegat només són manies meves.

Les últimes de l'any

Aquestes són les últimes pel·lícules vistes en les darreres setmanes: "El nombre", una distreta producció francesa, enginyosa i de format petit, que actualment es troba en cartell a Barcelona com a obra de teatre. "Lo imposible", l'exitosa pel·lícula espanyola, basada en fets reals sobre una història molt colpidora, succeïda arran dels dramàtics fets del tsunami de terres orientals. "El artista y la modelo", bastant gris, i no ho dic pel fet d'estar rodada en blanc i negre, sinó perquè al menys per a mi, en Trueba no ha pogut trobar el ritme narratiu que enganxi l'espectador. "A Roma con amor", on sembla que en Woody Allen ha recuperat una mica d'aquella espurna àcida que sempre l'havia caracteritzat i que, segons la meva humil opinió, havia perdut en les seves últims direccions. "La pequeña Venecia (Shun LI y el poeta)", una història italiana molt ben explicada, que mostra el món de les emigrants xineses en terres europees, mostrada amb crua realitat, però alhora amb una tendresa que traspassa en tot moment la pantalla. "Argo", de producció nord-americana, que narra els fets reals de fa uns anys, amb l'espectacular rescat d'uns funcionaris d'aquell país, refugiats a l’ambaixada canadenca, al convulsionant Iran de Jomeini. "La parte de los ángeles", on Ken Loach ens parla, com sempre, de qüestions socials, tot i que en aquesta oportunitat ens hi barreja una aparença humorística que converteix la pel·lícula en una divertida comèdia. "En la casa", francesa, explicant-nos la relació d'un professor i un alumne que mostra grans qualitats com creador d'històries basades en la realitat que ell sap adaptar a la seva imaginació, però que pel meu gust és un xic pretensiosa i el resultat no acaba de quallar. "Una pistola en cada mano", del català Cesc Gay, que es podria considerar com la segona part del seu vell èxit "En la ciutat", tot i que ara els seus personatges ja han complert els quaranta i viuen de formes molt diverses, la crisi pròpia d'aquesta edat històries entrecreuades que mostren moltes coses en les què pensar. "Operación E", espanyola però ubicada a Colòmbia, explicant-nos també una història basada en fets reals, amb tot el dramatisme que caracteritza aquell país, amb el conflicte entre la guerrilla i el govern; molt dura i lamentablement, una pel·lícula d'aquelles que duren només un parell de setmanes a les cartelleres, ja que no interessen gens al gran públic, que prefereix altre tipus de cinema. Bé, semblen moltes, però és que fa molt de temps que no en parlava... en aquestes "manies meves".

El santuari de Cabrera al Collsacabra

Fa dies que devia aquesta crònica, però...  Va ser la setmana passada quan vam fer una sortida de les nostres, aquest cop cap el Collsacabra. Tot i que inicialment havíem triat un altre punt de destinació, anant per la carretera de Vic a Olot, abans de Cantonigròs, vam veure un cartell indicador que ens parlava del Santuari de la Mare de Déu de Cabrera, i amb el dubte de si mai l’havíem visitat o no, vam decidir arribar-nos-hi. Una pista molt estreta, però ben formigonada, ens portà a travessar planes ben conreades de pastura i unes quantes granges, abans de mostrar-nos la petita ermita de Sant Julià, per començar tot seguit a guanyar alçada pel mig de boscos de colors tardorencs, i iniciar un llarg recorregut que envoltà en llarga circumferència el tossal que acull el santuari. De sobte, el ferm de la pista passa a ser de grava i terra, i sovintegen els tolls d’aigua amb la superfície ben gelada, cosa que ens posa una mica amb l’ai al cor, a l'hora de confiar en les aptituds del nostre vehicle, que no és pas un tot-terreny. Després d’una bona estona d’atenta conducció, arribem a una clariana als peus de l’espadat que la memòria ens recupera com a un indret ja visitat fa una bona pila d’anys, en una de les excursions que havíem fet amb la colla d’amics de Rubí, quan les filles eren prou petites. Comença aleshores la pujada per unes escales excavades a la roca, que ens procura més d’un esbufec, però que un cop culminada, ens mostra tota l’esplanada que corona el turó, en la que s’hi poden veure les restes de l’antic castell, l’ermita actual i… una vista panoràmica en rodó d’autèntic privilegi. Trepitgem neu, tot cercant els millors punts de contemplació del paisatge, que abasta des del massís del Montseny, el perfil de Montserrat, la plana de Vic, el Pedraforca, i al nord, la serralada del Pirineu ben emblanquinada per les recents nevades. No cal dir que ens hi entretenim una llarga estona, doncs paga la pena la solitud de l’indret, la bellesa del panorama i l’afalagadora companyia del sol que no ens deixa ni un moment, sensacions totes elles que ens fan revifar l’esperit. El dinar, al restaurant que trobem a l'entrada de Cantonigròs, acaba de configurar una jornada molt reconfortant.

Dilluns, 3 de desembre del 2012

Deien que no costaria res al ciutadà del carrer. Deien que això del rescat dels bancs, totes aquestes milionades d’euros que presten a aquests bancs i caixes espanyoles que han fet fallida, no ens tocaria per a res les nostres butxaques, però… com tantes i tantes promeses incomplertes, ara es veu que una vegada més, ens han enganyat. Després de les directrius que ens han enviat des dels poders econòmics europeus, tots aquells que tenien aquella mena d’accions preferents o productes similars, hauran de renunciar a fins el 70% del seu valor. I això no és veure-s’hi afectat? Apa, a callar i a tragar!  I a perdre diners, és clar. No, no vull defensar els grans inversors que, des del seu afany especulador, potser van optar per aquesta via per augmentar encara més les seves fortunes, però sí cal considerar que entre els afectats, hi ha molta gent senzilla, gent de classe mitja o baixa, que seguint els consells de l’empleat de banca que interessadament el va guiar, empleat amb el que hi tenia tota la confiança encara que només fos per qüestions de llarga coneixença o veïnatge del barri o poble, va optar per accedir a aquesta inversió sense llegir-se la lletra petita del contracte; encara que potser si se l’hagués llegit, tampoc no n’hauria tret cap conclusió perillosa. I ara, doncs aquells petits estalvis, destinats a poder superar un moment crític, o una precària jubilació, s’han volatilitzat per una simple decisió política. Ho sento molt, però això no pot ser! No diuen que no sé quin article de la Constitució, dictamina que els poders públics estan obligats a interpretar les lleis d’acord amb la realitat social del temps en què han de ser aplicades? Doncs perquè no es promulga algun decret per analitzar quan cal aplicar o no aquesta dràstica pèrdua de diners, en funció de la realitat social de cadascuna de les persones afectades. Sí, potser és complex, però… no seria molt més just? No es mereix aquesta gent un gest de defensa davant l'inqüestionable estafa que han patit? Al cap i a la fi, quan els interessa, el govern bé és capaç de canviar les lleis, per ajudar els pobres notaris, queixosos per la davallada d’ingressos per culpa de l’esclat de la bombolla immobiliària, permetent-los que els augmentin amb la concessió del dret a realitzar matrimonis civils, restant aquests poders als alcaldes i regidors municipals. És a dir, sempre és qüestió d’afavorir el poderós, en detriment de la majoria de la gent. O potser en definitiva, tot plegat, només són manies meves.