Tornar a ser avi

En un dels primers escrits que vaig fer en aquest bloc, ara fa un parell d’anys, parlava de la gran satisfacció que sentia per poder ser i alhora fer, d’avi. Era quan cada matí anava a despertar la Mariona, a casa seva, la rentava, la vestia, li donava d’esmorzar i la portava fins l’escola bressol. Era quan la nostra connexió era total i molt íntima, era quan li cantava cançons i descobria d’ella coses noves cada dia, un gest, un somriure, un petit aprenentatge al posar-li la roba. Tot plegat em procurava, i així ho vaig deixar manifestat, una emoció molt gran, farcida de sensacions molt entranyables i tendres. El temps passa però de pressa, i amb ell, les circumstàncies van canviant, els costums s’adapten a les necessitats més quotidianes i les criatures, que són les que creixen més ràpidament en tots els sentits, van configurant el seu propi caràcter i afegint noves i particulars maneres a la seva vida. Tot plegat, ni millor ni pitjor, sinó simplement diferent i lògicament, adaptat a la realitat de la vida. La memòria però, s’obstina en no voler oblidar aquelles velles i excelses sensacions i aquesta enyorança, a voltes, torna com a un sentiment dolç i agradable, sense fer mal, però ben latent. Dimarts, quan la Carme es va entossudir en posar-me el petit Oriol, amb a penes unes hores de vida, als braços, jo no volia doncs el petitó dormia plàcidament al bressol de l’hospital, vaig sentir reviure aquelles velles sensacions de les que parlava fa dos anys. Els ulls se’m van humitejar i vaig sentir-me tant immensament feliç, que ara mateix no sé trobar paraules que arribin a poder explicar els meus sentiments. Gràcies, Oriol, per fer-me recuperar moments de felicitat tant plaents!!! I gràcies, Carme i Joan, per fer-ho possible!!!