Les últimes de l'any

Aquestes són les últimes pel·lícules vistes en les darreres setmanes: "El nombre", una distreta producció francesa, enginyosa i de format petit, que actualment es troba en cartell a Barcelona com a obra de teatre. "Lo imposible", l'exitosa pel·lícula espanyola, basada en fets reals sobre una història molt colpidora, succeïda arran dels dramàtics fets del tsunami de terres orientals. "El artista y la modelo", bastant gris, i no ho dic pel fet d'estar rodada en blanc i negre, sinó perquè al menys per a mi, en Trueba no ha pogut trobar el ritme narratiu que enganxi l'espectador. "A Roma con amor", on sembla que en Woody Allen ha recuperat una mica d'aquella espurna àcida que sempre l'havia caracteritzat i que, segons la meva humil opinió, havia perdut en les seves últims direccions. "La pequeña Venecia (Shun LI y el poeta)", una història italiana molt ben explicada, que mostra el món de les emigrants xineses en terres europees, mostrada amb crua realitat, però alhora amb una tendresa que traspassa en tot moment la pantalla. "Argo", de producció nord-americana, que narra els fets reals de fa uns anys, amb l'espectacular rescat d'uns funcionaris d'aquell país, refugiats a l’ambaixada canadenca, al convulsionant Iran de Jomeini. "La parte de los ángeles", on Ken Loach ens parla, com sempre, de qüestions socials, tot i que en aquesta oportunitat ens hi barreja una aparença humorística que converteix la pel·lícula en una divertida comèdia. "En la casa", francesa, explicant-nos la relació d'un professor i un alumne que mostra grans qualitats com creador d'històries basades en la realitat que ell sap adaptar a la seva imaginació, però que pel meu gust és un xic pretensiosa i el resultat no acaba de quallar. "Una pistola en cada mano", del català Cesc Gay, que es podria considerar com la segona part del seu vell èxit "En la ciutat", tot i que ara els seus personatges ja han complert els quaranta i viuen de formes molt diverses, la crisi pròpia d'aquesta edat històries entrecreuades que mostren moltes coses en les què pensar. "Operación E", espanyola però ubicada a Colòmbia, explicant-nos també una història basada en fets reals, amb tot el dramatisme que caracteritza aquell país, amb el conflicte entre la guerrilla i el govern; molt dura i lamentablement, una pel·lícula d'aquelles que duren només un parell de setmanes a les cartelleres, ja que no interessen gens al gran públic, que prefereix altre tipus de cinema. Bé, semblen moltes, però és que fa molt de temps que no en parlava... en aquestes "manies meves".