El primer televisor de casa

A casa vam tardar bastant a disposar d'aparell de televisió. La primera sessió televisiva que recordo, va ser gràcies a una invitació d'un professor de l'institut, que vivia a prop de casa, que em va convidar a veure amb els seus fills, un partit de Copa de Europa del aleshores omnipotent Real Madrid; no sé però si en vaig gaudir massa. Després, va ser un veí del primer primera, de la casa on vivíem a Gràcia, que es dedicava a reparar-los o quelcom semblant, qui una vegada ens va deixar un aparell de prova, durant tres o quatre dies. El vam posar damunt el bufet del menjador i va servir per poder equiparar-me amb els companys de l'institut, quan a l'hora del pati parlaven de sèries com "Los intocables" o "Perry Mason". Aviat però, es va difuminar aquesta possibilitat, doncs els pares van decidir que no podien aceptar la despesa que representava la seva adquisició i el veí se'l va tornar a endur cap a casa seva. No va ser doncs, fins un parell d'anys més tard quan definitivament la televisió es va instal·lar a les nostres vides, ja a mitjans dels anys seixanta. L'aparell, damunt d'una tauleta amb rodes, estava disposat al "quarto d'allà dintre", que era l'habitación on dormíem el meu germà i jo, en uns llits que de dia es plegaven contra la paret, per poder obrir espai doncs també hi teníem instal·lat un escriptori en el que treballàvem tant el pare com nosaltres, i uns sillons que configuraven una mena de sala d'estar. La televisió però, només es mirava al vespre, quan sopàvem amb unes safates, i una petita tauleta enmig, el pare, la mare, el meu germà i jo; i la sessió s'acabava quan era l'hora d'anar a dormir... per a tothom, doncs ningú no allargava mai la vetllada, més enllà de la finalització del programa escollit. Era doncs, una activitat totalment familiar i compartida i d'aquella època recordo amb especial curiositat l'interès que ens despertava els Festivals d'Eurovisió, en els que el pare organitzava una mena de puntuació particular, de la que sempre en sortia guanyador, és clar, el representant espanyol, aleshores en Raphael. Després, també van venir els concursos com a "Cesta y puntos", els musicals com "Escala en Hi-fi", o les sèries com "El Virginiano", "El Fugitivo", "El Santo", "Embrujada" o "Súper Agente 86"... tot en blanc i negre, doncs el color no ens va arribar fins a finals del setanta, quan ja vivia amb la Teresa i teníem les dues nenes. Potser sempre hem estat una mica lents en això d'incorporar-nos a les noves tecnologies, oi?