Sortides des de Calanda: Pitarque

Era dijous, i malgrat la calor que apretava de valent, vam decidir sortir a la carretera i anar a passar el dia al petit poble de Pitarque, a la comarca del Maestrat de Teruel. Hora i mitja de camí, per carreteres no massa transitades, i arriben al trencall que des d'abans d'arribar a Villarluengo, s'endinsa per una vall, fins a morir al petit nucli de Pitarque, a uns 900 metres d'alcària i amb un centenar d'habitants. Deixem el cotxe aparcat en un racó de l'entrada del poble i iniciem la caminada que en uns 5 quilòmetres, ens descobrirà un paratge natural esplèndid com és el naixement del riu que porta el mateix nom que el poble. És un recorregut planer i gens feixuc, però el meu lamentable estat físic i l'hora del dia en que hem decidit fer l'excursió, gairebé el migdia, fan que l'esforç sigui molt gran i en alguns moments em passi pel cap deixar-ho córrer. Finalment però, arribem al fons de la petita vall, on les altes barrancades que ens envolten, la frondosa vegetació i la fressa de l'aigua que saltironeja riu avall, ens delaten que ja hem arribat a lloc. Ens enfilem una mica fins el doll més proper a les roques d'on brolla l'aigua, i reposem abans de cometre la gosadia de posar els peus en remull, tot comprovant que la gelor ens colapsa els sentits. Amb tot, l'experiència és molt gratificant i sobretot, reparadora del cansament acumulat fins ara, cosa que ens anirà molt bé per enfrontar-nos al camí de tornada, amb encara més calor, però amb els ànims força recuperats. Tornem doncs a desfer el traçat, refrescant-nos continuament amb la remullada de gorres i samarretes, per allò d'evitar l'insolació i arribem de nou al poble, quan al campanar són a punt de tocar les tres de la tarda. En la senzilla fonda del poble, ens donen de dinar un bon gaspatxo i llom a la planxa i després busquem un racó a la riba del riu, on l'ombra i la fresca ens permetin fer una bona estona de repòs i becaina. Tot tornat cap a Calanda, recordem quan vam fer aquesta mateixa excursió per primera vegada, potser vint-i-cinc anys enrera, amb les nenes prou petites i la mare de la Teresa, i que en el camí de tornada, ens va agafar una tempesta d'aquelles d'estiu que ens van deixar ben remullats de dalt a baix, clar que... segur que aleshores no vam patir tanta calor!