El santuari de Cabrera al Collsacabra

Fa dies que devia aquesta crònica, però...  Va ser la setmana passada quan vam fer una sortida de les nostres, aquest cop cap el Collsacabra. Tot i que inicialment havíem triat un altre punt de destinació, anant per la carretera de Vic a Olot, abans de Cantonigròs, vam veure un cartell indicador que ens parlava del Santuari de la Mare de Déu de Cabrera, i amb el dubte de si mai l’havíem visitat o no, vam decidir arribar-nos-hi. Una pista molt estreta, però ben formigonada, ens portà a travessar planes ben conreades de pastura i unes quantes granges, abans de mostrar-nos la petita ermita de Sant Julià, per començar tot seguit a guanyar alçada pel mig de boscos de colors tardorencs, i iniciar un llarg recorregut que envoltà en llarga circumferència el tossal que acull el santuari. De sobte, el ferm de la pista passa a ser de grava i terra, i sovintegen els tolls d’aigua amb la superfície ben gelada, cosa que ens posa una mica amb l’ai al cor, a l'hora de confiar en les aptituds del nostre vehicle, que no és pas un tot-terreny. Després d’una bona estona d’atenta conducció, arribem a una clariana als peus de l’espadat que la memòria ens recupera com a un indret ja visitat fa una bona pila d’anys, en una de les excursions que havíem fet amb la colla d’amics de Rubí, quan les filles eren prou petites. Comença aleshores la pujada per unes escales excavades a la roca, que ens procura més d’un esbufec, però que un cop culminada, ens mostra tota l’esplanada que corona el turó, en la que s’hi poden veure les restes de l’antic castell, l’ermita actual i… una vista panoràmica en rodó d’autèntic privilegi. Trepitgem neu, tot cercant els millors punts de contemplació del paisatge, que abasta des del massís del Montseny, el perfil de Montserrat, la plana de Vic, el Pedraforca, i al nord, la serralada del Pirineu ben emblanquinada per les recents nevades. No cal dir que ens hi entretenim una llarga estona, doncs paga la pena la solitud de l’indret, la bellesa del panorama i l’afalagadora companyia del sol que no ens deixa ni un moment, sensacions totes elles que ens fan revifar l’esperit. El dinar, al restaurant que trobem a l'entrada de Cantonigròs, acaba de configurar una jornada molt reconfortant.