Juan Ramon Farré

Teníem setze o disset anys i els dos anàvem a estudis nocturns de delineació, a l'Escola del Treball de Barcelona, doncs també els dos havíem iniciat ja la nostra vida laboral. Recordo que era un noi tímid, de poca parla amb la gent, cabell rinxolat i més aviat prim, amb el que vaig quallar una bona amistat. Sortint de classe, cap a les nou del vespre, tornàvem cap a casa a peu pel carrer de Còrsega, jo fins a Gràcia i ell encara més enllà, fins la zona del Passeig de Maragall, que és on vivia.  Plegats caminant, no parlàvem massa de les coses dels estudis, però sí molt d'aquelles altres que ens bullien més al cap... o al cor. Els nostres primers enamoraments, les nostres ganes de que alguna noia ens escoltés, i d'altres afanys d'adolescència que no convertíem en realitats. A ell li agradava molt la música del moment, tocava la guitarra i fins i tot formava part d'un grup, al que un dia vaig anar a escoltar en una festa particular; i també tenia tendències en el camp de les arts com el dibuix o quelcom semblant, doncs puc recordar que al cap dels anys, s'havia posat a estudiar arquitectura. Aquella és una època que recodo bé i de la que en guardo alguna anècdota, com la del disc que vam voler enregistrar plegats en una d'aquelles cabines que van posar pel carrer, i que van desaparèixer aviat: tancats tots dos rere la cortina, havent posat les monedes corresponents, en el moment de la veritat ens vam quedar muts, sense saber què dir, fins que ell va trencar el silenci amb aquestes paraules: "Verso: el fanalet i les mosques, hi havia una vegada un fanalet ple de mosques, li foto patada al fanalet i fanalet, jo i les mosques, a les fosques". Encara ara ric quan ho recordo. Acabats els estudis, cadascú va seguir el seu camí, tot i que ens vam anar veient més o menys esporàdicament, fins i tot quan ja els dos teníem família. Després però, vam perdre el contacte durant molts anys fins ara que, gràcies a les xarxes socials, sembla que podem recuperar-lo.