Ramon, Pepita i Maria Magdalena

Pare, mare i filla, vivien en el segon segona, de la casa on vaig néixer, a la Travessera de Gràcia, un pis estrany en forma de "U", amb un llarg passadís, una llarga galeria i després el petit racó on s'hi encabien el menjador-cuina i dues habitacions, em sembla que una d'elles amb sortida al balcó del carrer. Ell, en Ramon, era un home baixet, potser un xic grasonet, amb poc cabell i no sé si un bigoti d'aquells retallats de l'època. Era de caràcter extrovertit, cridaner i forçadament amable i el que més recordo són els seus càntics a plena veu, presumint del seu to més o menys atenorat. Ella, la Pepita, era una dona molt petita però molt grassona, de cara molt rodona i ulls molt saltons, extremadament tímida i de parlar tou i fluix, a penes se la podia escoltar quan et deia alguna cosa al creuar-nos per l'escala. Alguns potser dirien que era un xic massa fleuma, allò que en l'argot popular en deien bleda, però ningú no podia negar la seva bondat i el seu posat amable. La filla, única, era la Maria Magdalena, pronunciat sempre aixi, amb el nom complet. Era més gran que no pas jo, però no massa, potser un o dos anys, segons es pot veure a la fotografia que acompanyo, i qui sap si per això la nostra relació es resumeix als primers anys d'infantesa, aquells d'inici d'anar a escola i que sense deures per fer a casa, compartíem jocs i descobertes personals, damunt d'una bicicleta de fusta, anant amunt i avall pel llarg passadís de casa seva. Curiosament, no en tinc cap més record, més enllà de les clàsiques salutacions de cortesia veïnal, fins que acompanyant la meva mare, vam anar a conèixer el pis del barri del Clot, que havia d'ocupar amb que havia de ser el seu marit, o sigui que... tinc doncs un llarg període a les fosques a la meva memòria. Del senyor Ramon però, aleshores tots els veins eren "senyors i senyores", sí que recordo la trifulca que va tenir amb el pare, l'any de la nadalenca gran nevada barcelonina, és a dir, ara farà cinquanta anys, quan es va negar en rodò a ajudar-nos a treure la neu del terrat de casa, operació necessària per tal d'evitar la gelada i la conseqüent afectació del mal que tots patíem constantment: les goteres.