Dilluns, 3 de desembre del 2012

Deien que no costaria res al ciutadà del carrer. Deien que això del rescat dels bancs, totes aquestes milionades d’euros que presten a aquests bancs i caixes espanyoles que han fet fallida, no ens tocaria per a res les nostres butxaques, però… com tantes i tantes promeses incomplertes, ara es veu que una vegada més, ens han enganyat. Després de les directrius que ens han enviat des dels poders econòmics europeus, tots aquells que tenien aquella mena d’accions preferents o productes similars, hauran de renunciar a fins el 70% del seu valor. I això no és veure-s’hi afectat? Apa, a callar i a tragar!  I a perdre diners, és clar. No, no vull defensar els grans inversors que, des del seu afany especulador, potser van optar per aquesta via per augmentar encara més les seves fortunes, però sí cal considerar que entre els afectats, hi ha molta gent senzilla, gent de classe mitja o baixa, que seguint els consells de l’empleat de banca que interessadament el va guiar, empleat amb el que hi tenia tota la confiança encara que només fos per qüestions de llarga coneixença o veïnatge del barri o poble, va optar per accedir a aquesta inversió sense llegir-se la lletra petita del contracte; encara que potser si se l’hagués llegit, tampoc no n’hauria tret cap conclusió perillosa. I ara, doncs aquells petits estalvis, destinats a poder superar un moment crític, o una precària jubilació, s’han volatilitzat per una simple decisió política. Ho sento molt, però això no pot ser! No diuen que no sé quin article de la Constitució, dictamina que els poders públics estan obligats a interpretar les lleis d’acord amb la realitat social del temps en què han de ser aplicades? Doncs perquè no es promulga algun decret per analitzar quan cal aplicar o no aquesta dràstica pèrdua de diners, en funció de la realitat social de cadascuna de les persones afectades. Sí, potser és complex, però… no seria molt més just? No es mereix aquesta gent un gest de defensa davant l'inqüestionable estafa que han patit? Al cap i a la fi, quan els interessa, el govern bé és capaç de canviar les lleis, per ajudar els pobres notaris, queixosos per la davallada d’ingressos per culpa de l’esclat de la bombolla immobiliària, permetent-los que els augmentin amb la concessió del dret a realitzar matrimonis civils, restant aquests poders als alcaldes i regidors municipals. És a dir, sempre és qüestió d’afavorir el poderós, en detriment de la majoria de la gent. O potser en definitiva, tot plegat, només són manies meves.