Deien que no costaria res al ciutadà
del carrer. Deien que això
del rescat dels bancs, totes aquestes milionades
d’euros que presten a aquests bancs i caixes espanyoles que han fet fallida, no
ens tocaria per a res les nostres butxaques, però… com tantes i tantes promeses
incomplertes, ara es veu que una vegada més, ens han enganyat. Després de les
directrius que ens han enviat des dels poders econòmics europeus, tots aquells
que tenien aquella mena d’accions preferents o productes similars, hauran de
renunciar a fins el 70% del seu valor. I això no és veure-s’hi afectat? Apa, a
callar i a tragar! I a perdre diners, és
clar. No, no vull defensar els grans inversors que, des del seu afany
especulador, potser van optar per aquesta via per augmentar encara més les
seves fortunes, però sí cal considerar que entre els afectats, hi ha molta gent
senzilla, gent de classe mitja o baixa, que seguint els consells de l’empleat
de banca que interessadament el va guiar, empleat amb el que hi tenia tota la
confiança encara que només fos per qüestions de llarga coneixença o veïnatge
del barri o poble, va optar per accedir a aquesta inversió sense llegir-se la
lletra petita del contracte; encara que potser si se l’hagués llegit, tampoc no
n’hauria tret cap conclusió perillosa. I ara, doncs aquells petits estalvis,
destinats a poder superar un moment crític, o una precària jubilació, s’han
volatilitzat per una simple decisió política. Ho sento molt, però això no pot
ser! No diuen que no sé quin article de la Constitució, dictamina que els poders públics estan
obligats a interpretar les lleis d’acord amb la realitat social del temps en
què han de ser aplicades? Doncs perquè no es promulga algun decret per
analitzar quan cal aplicar o no aquesta dràstica pèrdua de diners, en funció de
la realitat social de cadascuna de les persones afectades. Sí, potser és
complex, però… no seria molt més just? No es mereix aquesta gent un gest de defensa davant l'inqüestionable estafa que han patit? Al cap i a la fi, quan els interessa, el
govern bé és capaç de canviar les lleis, per ajudar els pobres notaris,
queixosos per la davallada d’ingressos per culpa de l’esclat de la bombolla
immobiliària, permetent-los que els augmentin amb la concessió del dret a realitzar
matrimonis civils, restant aquests poders als alcaldes i regidors municipals. És
a dir, sempre és qüestió d’afavorir el poderós, en detriment de la majoria de
la gent. O potser en definitiva, tot plegat, només són manies meves.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada