Ara resulta que sóc políglot! I sense haver estudiat gens, sense haver-me inscrit a cap curs, ni a cap acadèmia, ni a res que s'hi assembli. Tot gràcies al bon fer d'uns polítics saberuts que, com no tenen més coses a les que dedicar el seu temps i els seus esforços, es posen a remenar qüestions de la llengua, qüestions que, cal dir-ho ben alt i ben fort, fins que ells no s'hi han fixat, fluïen de forma natural, sense cap problema ni cap entrebanc important pels ciutadans. A veure, la meva llengua natural és el català, la primera que vaig escoltar al néixer a casa, en la que vaig aprendre les primeres paraules i en la que sempre m'he expresat de forma íntima i pròpia. Però quan, amb quatre anys, els pares em van dur a l'escola, allà em van començar a parlar en un nou idioma, que vaig haver d'aprendre per força i que també he assumit com a meu, com a vincle de comunicació en aquesta societat en la que m'ha tocat viure. Al batxillerat, em van ensenyar quatre coses de llatí, i quatre més de francès, les primeres totalment oblidades i les segones poc practicades. En els estudis d'enginyeria, quatre més d'anglès, però com que els vaig fer per lliure, van ser el just per aprovar i oblidar-les tot seguit. O sigui que fins ahir, no podia presumir massa d'entendre'm en molts idiomes, però és que ara... ui, ara!!! De sobte, sóc un entès en aragonès oriental, en valencià del nord, en mallorquí peninsular, en rosellonès del sud i a la que em descuidi, i si "ells" continuen amb aquesta dèria reguladora, també ho seré en gracienc, en barcelonès d'extra-radi, en vallesà del centre, o en santcugatenc de darrera el monestir... caram, caram! Ho hauré de posar en el meu curriculum... i presumir-ne, és clar. O potser, en realitat, només són manies meves!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada