Diuen que la memòria és selectiva i potser és cert. Suposo que el pas del temps deforma els records al nostre gust i potser fins i tot acabem creient-nos allò que només ha estat en la nostra imaginació.
Recordo les mans del meu pare. Eren unes mans grans, d’aquelles que en dèiem de pam de 25 cm., i força gruixudes tot i que ben proporcionades. El meu pare havia estat pintor. De jove dibuixava i pintava quadres, i després va haver de començar a guanyar-se la vida pintant rètols i parets. El meu record de primera infantesa el mostra tirant del carro de mà, carregat de pots de pintures, escales i taulons. Alguna vegada, jo també hi anava en aquest carro, més o menys ben acomodat enmig de tots els estris. Suposo que les mans se li van anar fent fortes en aquells temps.
Ara, gairebé quaranta anys després de prémer les seves mans entre les meves, copsant alhora com s’escapava el seu últim alè de vida, sento que aquella percepció roman en mi com a quelcom al que sempre em sentiré permanentment unit. Asseguraria que reconeixeria a cegues, les mans del pare amb aquella mateixa sensació, entre mil de diferents que me’n oferissin. O potser és que la memòria m’enganya?
Tal dia com avui, el pare hagués fet vuitanta-set anys.
Como siempre, querido amigo, un placer leerte, más aún cuando tus textos destilan añoranzas de la infancia, nostalgias del pasado, de tus seres queridos, y entre ellos la figura del padre, de tu padre, que viene a ser, como bien dices, un hermoso juego de la memoria, un recuerdo de amor inalterable en tu corazón. Gracias por compartir estos lindos sentimientos.
ResponEliminaP.D.: Amigo Amadeu, en mi último correo te solicitaba tu dirección postal para enviarte un ejemplar de mi libro. Si te parece bien y no te incomoda me la pasas a través de email.
Un abrazo