No, no aniré a cap manifestació ni ho celebraré brindant amb cava, però tampoc no llegiré cap dels molts articles o reportatges de tota mena, que sens dubte proliferaran aquests dies, lloant la figura del gran polític que acaba de morir. I no els llegiré, ni els escoltaré per ràdio, ni els miraré per televisió, doncs ja sé quin serà el caire que mostraran. Sembla que quan algú es mor, i més si és una figura de rellevància social o política, rebi automàticament allò tan catòlic del perdò de tots els seus pecats... hi hagi o no penediment pel mig, i no em sembla bé. És més, crec que aquestes figures destacades de la vida col·lectiva d'un país, han de ser jutjades socialment amb estricta severitat, i encara més quan, com ha passat en aquest cas, la justícia ordinària no ha estat capaç de fer-ho de forma oficial en vida del personatge. Ningú no pot estalviar-se de passar comptes de les accions de tota una vida, per haver mort de vell al llit, per molt que s'argumenti amb el parany de la seva suposada evolució democràtica, de la seva inigualable inteligència, o de la seva paternitat constitucional, com a exemples de bondat i categoria humana. On resten la prepotència manifesta en tots els seus actes? I l'abús permanent de poder? I l'exercici de les més brutals represions? No, res de tot això s'ha de perdonar i menys encara pel repetit argument de la seva mort. O potser en realitat, només són manies meves!
Molt ben dit!
ResponElimina