Era una persona alta i grassa, de pell bruna i cabells blancs, que hores d'ara ja seria centenària. Figurava com a professor titular de l'assignatura de Dibuix, a l'Escola de Treball de Barcelona, malgrat jo a penes el vaig veure impartir cap classe. Apareixia de tant en tant per l'aula i comentava coses amb els que suposo eren els seus professors adjunts, l'Amigó i en Buscall. En una d'aquelles converses em van cridar a soles i ell em va preguntar si volia fer una prova per treballar a l'empresa d'on n'era cap de l'oficina tècnica. Vaig sortir-ne airós i al cap de pocs dies, m'incorporava com a delineant calquista, el que aleshores s'entenia com aprenent, per descobrir el món laboral lluny de la tutela del meu pare; jo tenia setze anys. Dibuixant esctructures metàl·liques m'hi vaig passar a la vora de set més. El senyor Bundó, que era com tots l'anomàvem, exercia de cap, però dirigia l'oficina des de postures no massa rígides. En definitiva, amb el que ell s'ho passava més bé, era fent càlculs més o menys complicats, quan encara ningú no somniava amb l'ajuda dels ordinadors. El seu caràcter bondadós però, l'obligava a romandre sempre submís a l'empresa i això li comportà que, amb la suposada evolució d'aquesta, aviat li col·locaren càrrecs per damunt seu, ocupats per persones més joves amb titulació superior, sense que ell a penes es queixés. De la mateixa manera, li costava molt defensar els interessos dels seus subordinats, davant instàncies superiors. El senyor Bundó era una persona culta, amant de la lectura i de la música clàssica, amb especial predilecció per en Pau Casals, potser perquè compartia amb el gran mestre, arrels geogràfiques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada