Aquestes han estat les darreres lectures de l’any que ja ha finat. “Vestido de novia” d’en Pierre Lemaitre, una novel·la negra de fàcil lectura, amb una maquiavèl·lica història que l’autor sap dirigir amb cura, i que manté al lector molt atent fins a la darrera pàgina; amb tot, recomanable només pels amants del gènere sense massa pretensions. “S’han deixat les claus sota l’estora” d’en Manuel de Pedrolo, un llibre decebedor, del que no he entès res; no he captat què ens vol explicar l'autor, amb aquesta transcripció escabrosa i plena de embolics estranys en els que no saps què hi pinten, un metge, unes novícies, un carter, l'agutzil, una nena morta, etc.; suposo que el meu nivell com a lector, no està encara per entendre aquestes subtileses literàries d'un autor tan reconegut, del que he llegit però, llibres molt millors. “L’herba de les nits” d’en Patrick Modiano, una novel·la un xic estranya, en la que el personatge realitza un exercici de memòria, força divagant i imprecís, en el que no sembla acabar de trobar el fil de la realitat que, tot s'ha de dir, segurament no busca; una història fosca, tractada de forma molt íntima, però en la que també els sentiments dels protagonistes romanen soterrats sota una pàtina de secret mai no confessat. “El libro de mi destino”, de la Parinoush Saniee, on es pot conèixer de primera mà, l’ostracisme al que està condemnada la dona en la societat iraniana, des de temps molt llunyans fins els nostres dies; la manca de llibertats i drets a que és sotmès el gènere femení, resulta indignant i molt lamentable, però més enllà d’aquesta constatació, el llibre no ofereix un bon nivell literari, doncs es sustenta en una narració senzilla i massa primària. A continuació, i com a primer títol del Club de Lectura de la nova temporada, sota el denominador comú de “Temes del nostre temps”, “La ràbia” de Lolita Bosch, un llibre interessant pel que explica, pel tema tant d'actualitat que toca i per la valentia de mostrar-lo en primera persona, però... en conjunt m'ha semblat mancat d'estil literari, amb moltes reiteracions i un xic oportunista, aprofitant les lamentables circumstàncies que malauradament estan tant de moda. “El moliner udolaire” de l’Arto Paasilinna, un agradable conte sobre la llibertat de les persones i el tarannà discriminatori que exerceixen els poders establerts, en contra d'aquesta llibertat individual; una història fàcil de llegir, sense més pretensions que la simple denúncia d'aquesta opressió que poden patir aquells que són un xic diferents, del massificat denominador comú. “Els enemics silenciosos” de la Mireia Llinàs, una jove autora de casa nostra, que ens presenta la seva primera obra, de gènere policíac, que a mi m'ha semblat un xic excessiva en pistes falses i personatges amb històries paral·leles que frenen força el ritme de lectura; és a dir, entretingut i prou. “Cero K”, del reconegut Don DeLillo, un llibre inquietant, que obliga a moltes possibles reflexions sobre la vida i la mort, l’anhel de la immortalitat, etc., sota un plantejament molt ben estructurat i desenvolupat, tot i que amb una densitat narrativa que mereix una segona, o tercera, lectura. Apa doncs, i ara, a començar un nou any en el que, sense cap mena de dubte, els llibres continuaran ocupant una part important de les “manies meves”, he, he.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada