Aquestes són les meves primeres lectures del 2017: “Limónov” d’Emmanuel Carrere, una història molt singular, que ens parla d’un personatge real i malgrat això, autènticament novel·lesc, un home que ha passat per diferents estats en la seva vida, absolutament contraposats, en la recerca d’un ideal que sembla prou indeterminat, alhora que inalterable. “Nosotros en la noche”, d’en Kent Haruf, una novel·la molt tendre, un relat concís i breu; una història de soledat, d'afecte, d'amor a la tercera edat, explicada amb una senzillesa encomiable, sense grans floritures literàries, cosa que transmet al lector una nuesa de sentiments que captiva. “Sé bueno hasta la muerte” de Zsigmond Móricz, una novel·la de tall clàssic, amb les aventures i desventures d'un nen resident en un internat hongarès, en els inicis del segle XX, narrades amb molta tendresa, però també amb pinzellades d'una realitat social bastant desconeguda, encara que amb traços molt comuns a altres comunitats més properes. “No aconseguireu el meu odi” de l’Antoine Leiris i dins de la temàtica del Club de Lectura, sobre temes d’actualitat; un llibre emotiu, molt emotiu; i trist, molt trist; amb paraules de dolor que surten de molt endins, d'una persona sacsejada per la desgràcia de veure com de cop, s'esquerda per sempre la seva vida; ara bé, potser caldria qüestionar el sentit d'algunes de les seves reaccions i sobretot, el de la publicació de la carta i del llibre, però això... és debat per a un altre moment. “El hombre que amaba a los perros” d’en Leonardo Padura, un llibre rodó pel que als meus gustos respecta; una novel·la amena, ben escrita i amb clares referències històriques que abasten un època molt interessant, amb uns personatges summament atractius, al voltant d’en Trotsky, la seva vida i el seu assassinat. “El diario de Hamlet García” d’en Paulino Masip, el diari d'un professor no titulat de filosofia, ens mostra una molt particular visió de la guerra civil espanyola, des d'una perspectiva de nul·la implicació inicial, potser una postura poc explicada i més comú entre la gent, del que poguéssim imaginar. “Mare i filla” de la Jenn Díaz, una primer obra de l'autora que pot portar bons presagis, però que a mi no m'ha interessat massa, doncs m’ha semblat prou dispers; ni la veu narradora, sovint inductora d'equívocs, ni l'estil literari, abusant d'una aparent senzillesa, ni la pretesa immersió en l'explicació de la filosofia femenina, han aconseguit captar la meva atenció... ho sento! “Un paraíso inalcanzable” d’en John Clifford Mortimer, un clàssic modern, ben banyat en fina ironia, que ens parla amb humanitat de la història d'una família anglesa, en la qual es barregen de forma intel·ligent, els retalls més costumistes, amb una certa dosi de comèdia i misteri; elegant i agradable de llegir. “Dansa de les ombres felices”, primera novel·la de la guardonada Alice Munro, excel·lent, quinze retalls de vida, molt ben escrits i descrits, amb històries diverses que si algun defecte mostren és que sovint es fan curtes i hom acaba de llegir-les amb ganes de saber-ne més, de no haver-se de conformar amb el relat curt que ens fa l'autora d'una situació concreta. “Patria” de Fernando Aramburu, un llibre clarificador, amb una història que mostra de forma extremadament propera, però un xic tendenciosa, la realitat viscuda per la societat d'Euskadi, amb tots els elements polítics i socials, però especialment humans, que es van entremesclar durant l'existència i activitat d'ETA. Apa, doncs, com sempre, aquesta és la meva opinió de les coses, que... segur que potser no coincideix exactament amb la vostra, oi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada