Quan jo vaig nàixer

Ara que ja han passat unes quantes setmanes de la bromera dels dotze recitals de comiat, potser tot un excés, no?, del cantautor de Xàtiva, vull retre el meu homenatge a una persona tan significativa en l’àmbit social i cultural de casa nostra. Començaré dient que mai no havia estat un fidel seguidor de la seva obra musical i els meus records només es remunten a les seves breus aparicions a la pantalla televisiva, quan potser encara no era un cantant massa compromès, i a l’anècdota viscuda el 1975, quan des del terrat de casa, vaig veure una mica esporuguit, els aldarulls que van provocar el seu recital a l’entranyable envelat de la Plaça del Sol, de la Festa Major de Gràcia i que acabaren amb un bon nombre de detinguts. No va ser doncs, fins a molt més tard, que vaig començar a interessar-me per la seva obra, en una evolució paral·lela a la meva personal descoberta dels temes socials i polítics que afectaven, i de quina manera, el nostre ritme de vida més quotidià. Recordo també que va ser aleshores quan, en una botiga de segona mà, em vaig comprar el doble LP del seu recital al Pabellón de Deportes de la ciutat de Madrid, del 1976, organitzat en un intent d’apertura democràtica en el que començava a ser el temps de transició política, i en el que anava presentant totes les seves cançons en castellà, per tal que la gent pogués entendre una mica “de què anava la cosa”. Més tard van arribar, a la meva prestatgeria, ja en format de CD, el resum de la seva integral que em va passar un company de feina i les “Cançons de mai” del 1997. Poca cosa doncs, per atorgar-me el dret a ser considerat un gran admirador de la seva carrera musical, però això no treu que, amb el pas del temps, sí em pugui afegir a la corrua de gent que professa un gran respecte per a la seva obra i molt especialment, per a la seva coherència personal i professional. De tantes i tantes cançons que han esdevingut himnes dins del món més reivindicatiu del país, i també de tantes i tantes magnífiques peces musicades amb una excelsa delicadesa poètica, avui he decidit triar pel meu bagul dels records, aquesta “Quan jo vaig nàixer”, de l’any 1966, potser pel fet de ser una peça per a mi molt viva encara, ja que la interpretem amb el Cor País Meu, dins de l’espectacle “Exili – Cançons en escena”, una obra de caire poètico-musical, que evoca la tragèdia dels que van haver de marxar després de la Guerra del 1936-1939, i que actualment estem portant pels escenaris de casa nostra. Un petit homenatge també, a la immensa aportació d’en Raimon, a la memòria reivindicativa de la nostra història. O serà que tot plegat, només són “manies meves”.