Avui va de cinema

El cinema en pantalla gran, també ocupa una bona part de les meves estones d’oci; ací teniu les darreres pel·lícules vistes en el 2016. “Al final del túnel”, de l’argentí Rodrigo Grande, un thriller molt ben estructurat, angoixós fins el final que procura un bon entreteniment. “Cafè Society”, del mestre Woody Allen, una entretinguda paròdia de la indústria cinematogràfica de Los Ángeles, en els anys trenta. “El elegido” de l’Antonio Chavarrías, una interessant i ben documentada producció espanyola que ens parla de la història d’en León Trotsky i el seu assassí, el jove republicà català, Ramon Mercader, amb tot l’enrenou social i polític que el va envoltar. “Eight Days a Week - The Touring Years”, el famós documental sobre els Beatles i els anys de les seves gires de concerts per arreu del món, dirigit per en Ron Howard; una nostàlgica visió dels grans revolucionaris de la música moderna. “Tarde para la ira”, del debutant com a director, Raúl Arévalo, una història de suspens espanyola, ben explicada i ben interpretada, en la línia de les produccions d’aquest estil que darrerament comencen a sovintejar en les nostres pantalles. “Primavera en Normadía”, comèdia francesa dirigida per l’Anne Fontaine, entretinguda i poca cosa més, també en la línia en aquest cas descendent, que estan seguint en els últims temps, aquesta mena de produccions del país veí. “El hombre de las mil cares”, de l’Alberto Rodríguez, amb tota la trama històrica del cas Roldán i Paesa, que tant va sacsejar l’actualitat política dels anys 90 a casa nostra; una pel·lícula molt clarificadora i sobretot, molt ben interpretada. “La reconquista”, també espanyola, dirigida per en Jonàs Trueba, una romàntica història d’amor, que agrada als amants de les pel·lícules que mostren sentiments personals fàcilment identificables. “Un monstruo viene a verme” de l’exitós J.A. Bayona, producció espectacular i costosa, amb un conte que vol ser emotiu, però que particularment no em va acabar de fer el pes. “Amama”, de l’Asier Altuna, una bella història rural, ubicada a Euskadi, amb sentiments molt punyents a flor de pell, i aspectes molt recòndits d’aquella críptica societat. “Demain”, un documental de Cyril Dion i Mélanie Laurent, imprescindible per entendre la realitat de la tragèdia ecologista a la que estem sometent al nostre planeta. “I, Daniel Blake”, del gran mestre Ken Loach, una nova mostra del seu talent, en el que ens posa en evidència el drama de l’atur laboral, tant pel que fa als joves com a la gent de més de cinquanta anys, amb tot l’entramat personal i burocràtic que els col·lapsa. “El porvenir” de la francesa Mia Hansen-Løve, amb una ben traçada història personal d’alliberament, de la que l’ Isabelle Huppert en fa una molt bona interpretació. “El ciudadano il·lustre”, argentina, dirigida per en Mariano Cohn i en Gastón Duprat, amb una satírica exposició de la vida d’un famós escriptor, que torna als seus orígens rurals, amb tot el que això comporta d’aflorament d’enveges i antigues revenges pendents. “Regreso a casa”, del xinés Zhang Yimou, una tendra història d’amor en la que a més se’ns mostren interessants aspectes d’aquella llunyana societat, en els temps post-Mao. “La llegada”, nord-americana, dirigida per Denis Villeneuve, una història de ciència-ficció, per a mi massa farcida dels clàssics tics del cinema d’aquelles contrades, amb intents moralitzadors massa manipulats. “Paterson”, també nord-americana, però del que se’n diu cinema independent, amb una història que de tan senzilla i primària que ens vol explicar, a mi em va acabar avorrint força. “Nahid”, iraniana, de l’ Ida Panahandeh, amb la vida d’una dona jove i les seves vicissituds familiars i amoroses, dins d’una societat en la que la llibertat de les dones és encara un important repte per assolir. En conjunt doncs, un total de divuit pel·lícules que ofereixen un ventall molt divers, però en el que he pogut trobar històries molt i molt interessants i recomanables; o... tot plegat, potser només siguin “manies meves” i millor que no em feu massa cas, he, he.