diumenge, 8 de gener del 2017

Sortides des de Lluçàs: Cornudella d'en Valira

En els dies de Nadal que acostumem a passar a casa dels consogres, a la Ribagorça aragonesa, sempre aprofitem per fer alguna sortida per aquelles contrades i descobrir bonics indrets, sovint desconeguts per a nosaltres. Enguany, enfilem la carretera N-230 cap amunt, i després de passar pel Pont de Montanyana i deixant a l’esquerra el desviament que va a Areny de Noguera (Arén), sense moure’ns d’aquest terme municipal, agafem un trencall, també a mà esquerra, la estreta carretereta A-2614, que ens porta al disseminat de Cornudella d’en Valira (de Baliera), una ampla vall que s’obre al voltant del Barranc de Sobrecastell. Passem de llarg d’un primer llogaret al voltant d’un gran mas, per aturar-nos uns 5 km. més enllà en el nucli de Ribera d’Avall (Rivera de Vall), on podem contemplar la reconstruïda església de Sant Miquel que mostra les seves arrels romàniques, en la porta que fou recuperada de l’enrunada ermita de Sant Pere, de la que se’n poden observar les restes en un turó proper. Tot això ens ho explica un home molt amable que està treballant una petita vinya, al costat d’una de les poques cases, totes tancades i sense vida en aquesta època de l’any, que configuren el nucli. El mateix home ens fa saber que no massa lluny, també s’hi poden trobar uns monuments megalítics, en forma de dos dòlmens i un possible menhir, però les meves cames i el fet d’anar amb les criatures ens fa desistir d’arribar-nos-hi. Continuem per la carretereta, ara flanquejada pel Barranc d’Iscles, al fons del qual podem observar les aigües gelades del seu rierol, especialment en els racons més a la obaga, fins arribar-nos uns 3,5 km. més endavant, al Puimolar, un altre llogaret damunt d’un turó, del que destaca des de lluny, la petita ermita que després sabrem dedicada a Verge de les Heras. Aturem els cotxes a l’era d’una gran casa, molt ben conservada, propietat d’una família holandesa, i contemplem el paisatge de la gran esplanada que s’obre al nostre voltant. Ben aviat però, se’ns atansa un home de cabellera embullada i jersei foradat, que mostra moltes ganes de parlar i fer-nos saber coses de la seva vida i de la de força gent dels voltants. Per ell sabem que viu allà tot l’any amb el seu germà, malgrat té un pis a Benavarri, però on no li agrada viure, doncs s’hi avorreix molt ja que diu que no és home de bar; que té algunes ovelles, cabres, conills i gossos cercadors de tòfones, tot i que enguany no n’ha trobat tantes com hagués volgut; també que els holandesos de la casa propera, són de viatge al “país més lluny del món”, que la propietària d’una altra casa més llunyana, era una doctora alemanya que feia cures alternatives, “fins a set o vuit camilles tenia, però al final, ella també es va morir”; també que en una altra casa, pintada amb colors molt llampants, s’hi pot veure un luxós cobert al davant, on hi van construir una piscina climatitzada i que l’amo, que havia viscut a Alger, es va quedar vidu feia poc, però... “ara ja en tenia una altra”, etc. No cal dir que passem una estona ben entretinguts amb la xerrera del bon home, però ens acomiadem agraïts i comencem a desfer el camí, per desviar-nos a mig recorregut, agafant un trencall que ens porta ràpidament al nucli de El Sas, quatre cases al voltant d’una petita església dedicada a San Martín, que presenta línies romàniques amb orígens del segle XII, tot i que la història ens diu que en el segle IX ja hi havia un cenobi de dones, que depenia del monestir de Santa Maria i San Pedro de Alaón, a la propera localitat de Sopeira. Podem visitar l’església per fora, amb un absis molt bonic, malgrat les seves reduïdes dimensions, i també el petit cementiri que hi ha davant la porta d’entrada, orientat a migdia; fem les fotografies de rigor i quan ja tornem cap els cotxes, se’ns apropa un pastor que cuida un ramat en uns camps propers, també per donar-nos conversa, deixant en evidència les dures condicions de vida del seu ofici, i que avui en dia, ja ningú de la terra s’hi vol dedicar, doncs un gran ramat, amb més de mil ovelles, que havíem vist pujant a prop del riu, ara el cuida un “romanès... que són els únics que volen fer-ho”. I res més, contents i satisfets de la sortida, emprenem el camí de tornada que ens portarà de nou a Lluçàs, per gaudir del bon dinar familiar, amb el propòsit, això sí, de tornar un altre dia per aquestes contrades, doncs encara hi ha moltes més coses per descobrir, emmirallar-s’hi i badar una bona estona... o potser tot plegat només seran “manies meves”?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada