Saber manar

Ahir, en una d’aquestes tertúlies radiofòniques que, dia sí dia també, només saben parlar dels aldarulls polítics al voltant de l’esperança independentista de Catalunya, vaig escoltar una frase que em va semblar molt interessant: “Quan manar és fàcil, obeir és impossible”. Vaig recordar els meus temps d’adolescència, quan alguna vegada discrepava de l’autoritat paterna per qualsevol nimietat, el pare sempre em deia que manar, i per descomptat, manar bé, és força complicat doncs sempre caldria tenir en compte les circumstàncies de les persones a qui es mana, i que això no tothom està capacitat per fer-ho. Anys més tard, quan per qüestions de feina em tocava viatjar sovint a Madrid, acompanyant el delegat de l’empresa en la que treballava, una persona amb la que malgrat ell em considerava un “rojo”, sempre m’hi vaig entendre prou bé, les nostres converses d’avió sempre voltaven sobre el mateix tema: l’exercici de l’autoritat i com obtenir-ne els millors resultats possibles, centrant-ho com és lògic en la problemàtica que sempre es viu entre els diferents escalafons del món laboral. El meu argument era que quan hom arriba a assolir una certa capacitat de poder, i en conseqüència, un grau de responsabilitat, ha de saber ordenar les coses des dels seus criteris, però alhora, tenir la capacitat de posar-se en el lloc dels altres, dels “manats”, i saber veure com el que s’imposa és assumible o no per part d’ells. En aquests temps que ens ha tocat viure, en els que tant ens vantem de poder gaudir de les excel·lències de la democràcia, no sembla que els que manen, tinguin massa present aquesta mena de principis. La tant gastada teoria de que les majories, siguin del tipus que siguin, tenen el dret d’imposar la seva voluntat per damunt de qualsevol altra consideració, sense tenir en compte els drets i els objectius de les minories, no és la millor manera d’exercir el poder, teòricament atorgat de forma legal. Allò que sempre diuen els recent escollits democràticament: “vull governar per a tots, m’hagin votat o no”, és quelcom mai portat a la realitat i malauradament, tots en patim les conseqüències. Clar que més enllà dels possibles defectes inherents a l’exercici de la democràcia, sempre el millor dels sistemes coneguts fins ara, caldria entrar en el debat de la veritable preparació de les persones que accedeixen al poder, per exercir-lo de la manera més honesta i equilibrada possible. Als nuclis socials i polítics més grans o més petits del nostre entorn, a casa nostra, al país, però també arreu del món... tenim els dirigents que realment ens mereixem? Ui! Em sembla que m’he anat enfangant en un tema massa complicat, o tot plegat, en realitat, només són manies meves, he, he.