El romànic del Sobrarbe aragonès

Hem estat sis dies per les terres aragoneses del Sobrarbe, cap a la part alta del riu Cinca, que per cert baixava curull d’aigua, procurant-nos un parèntesi molt desitjat, dins de la rutina més quotidiana. Allotjats en un confortable apartament rural ubicat a la muralla d’Aínsa, amb una terrassa que ens permetia albirar fins l’embassament de Mediano, hem pogut cobrir amb escreix les nostres ànsies inicials, visitant les joies romàniques de la zona. Així, a banda de les que ja coneixíem del mateix nucli d’Aínsa, hem pogut descobrir coses tan boniques com l’església de San Vicente de Labuerda, amb orígens al segle XIII i ubicada dalt d’un turó amb una esplèndida vista sobre la vall del Cinca; les tres ermites que envolten el petit nucli de Tella, a les portes del Parque Nacional de Ordesa y Monte Perdido, en una molt plaent passejada que ens mostrà els impressionants perfils muntanyencs d’aquells indrets; San Martín de Buil, del segle XI, amb l’emblemàtica imatge dels seus tres absis, gairebé bessons, i un interior sempre visitable, amb pintures murals del segle XVII i una curiosa exposició fotogràfica dedicada a totes les famílies que havien configurat la població de les rodalies; i també, les esglésies de Nuestra Señora a Badaín, de Sant Esteban a Sin i a Plan, o les restes que encara es poden endevinar a Gistaín, tot dins de la vall de Chistau; o la senzillesa de les petites construccions de San Vicente a Vió, de San Miguel a Sercué i de San Andrés a Nerín. Però, més enllà de tot això, hem gaudit també descobrint la tranquil·la intimitat de tots aquests petits pobles de muntanya, en els que costava veure algú pel carrer, però en els que sortosament, cada dia hem trobat alguna fonda o hostal rural, en els que fer l’àpat del migdia, amb una cuina deliciosament casolana que afegia encís al moment, sempre envoltats de silenci i agradable acolliment. Hem aprofitat el bon temps per passejar arreu on ens venia de gust i les meves cames ho permetien, però també hem viscut petites aventures com quan tot fent el camí dels tres miradors, des de Revilla, sobre els majestuosos penya-segats del congost d’Añisclo, ens va sorprendre una tempesta de tarda, ben acompanyada fins i tot de calamarsa, que ens privà de completar el recorregut i tornar a corre-cuita cap el cotxe, aixó sí, ben protegits amb els impermeables que portàvem. I parlant de petites aventures, no oblidarem mai la viscuda, aquest cop amb el cotxe, quan el navegador ens indicà un camí per anar de Buil a Arcusa, que lluny de ser pista més o menys transitable, es convertí en un malson de pedres i bassals enfangats, fruit de l’abandonament en el que es troben els camps d’antics conreus que separen ambdues poblacions i que han deixat el camí ben poc aprofitable per anar-hi en un cotxe normal com és el nostre; van ser sis quilòmetres de tensió constant, de la que sortosament ens en vam sortir prou bé, malgrat cal reconèixer la petita imprudència comesa... uf!!! Bé, doncs, aquesta és la breu crònica d’aquests reconfortants dies. Ara només cal gaudir del record dels bons moments viscuts, que van ser molts, i esperar que ben aviat ho puguem repetir... ja ho sabeu, tot plegat sempre són manies meves, he, he.