Saber manar

Avui, tot caminant per passeigs urbans del meu poble, pensava en un escrit que vaig publicar en aquest mateix bloc, quan el tenia més actiu, concretament el 2 de juny del 2017, sota aquest mateix títol: "Saber manar", dins de l'etiqueta "Íntimes reflexions". Aleshores, partint d'una frase escoltada per la ràdio: "Quan manar és fàcil, obeir és impossible", qüestionava la capacitat de moltes persones, en especial els polítics, en saber manar amb justícia i responsabilitat i que per fer-ho calia saber sempre voler posar-se en el lloc de l'altre, el que li toca ser obedient. Bé, si voleu, el podeu repescar: 

http://amadeu-maniesmeves.blogspot.com/search/label/%C3%8Dntimes%20reflexions

Rellegint-lo però, i intentant aplicar el que vivim en el moment actual, potser caldria donar-hi un parell de voltes més, encaminades a valorar els fets des d'un altre punt de vista. Entenc que manar, i parlo dels nostres governants, en una situació com la que estem travessant, en la que tot, absolutament tot, trontolla, no deu ser gens fàcil. No hi ha referències properes que puguin indicar una pauta, no tenim capacitat per veure com se'n van sortir altres en condicions semblants, no hi ha experiències similars al nostre abast que puguin servir de guia i per tant el desconeixement amb el que afrontem els esdeveniments als que ens vist abocats, és total, tant per a ells, els governants d'aquí, d'allà i de la resta del món, com per a nosaltres, els ciutadans d'arreu. Així doncs, per molta cultura i teoria política que vulguin atresorar, tenen pel davant la terrible responsabilitat d'escriure sobre un llibre en blanc i alhora, crear uns precedents que hauríem de catalogar com ben bé d'històrics. I això, em sembla absolutament aclaparador, tant per a ells, com per a nosaltres, ja que si em permeteu la frivolitat, tots estem "pagant la novatada". Potser doncs, analitzant aquestes complicades circumstàncies, és quan podríem entrar a valorar el fet de la anomenada "solitud del governant". Sí, solitud potser buscada, direu alguns, doncs és ben clar que el govern espanyol no sembla voler consensuar amb ningú les mesures que va prenent; però tanmateix caldria valorar també aquesta solitud a la que l'estem comdemnant nosaltres, la resta de la gent, començant pels polítics d'altres partits que semblen aprofitar com a voltons la seva opció de portar la contrària de cara al més que segur rèdit electoralista, i acabant per a nosaltres que a cada mesura que ens expliquen, aboquem crítiques i comentaris que sovint no són més que reaccions primàries i massa poc raonades. I és que en veritat són ben pocs els que tindrien dret a qüestionar el què s'està fent, des d'una perspectiva de ple coneixement de causa i efecte. I els que potser ho podrien fer, com a tècnics i entesos en la matèria, no sempre aporten l'objectivitat necessària per fer-ho. En definitiva doncs, crec que hi ha una manca de respecte important, de la que qui vulgui podrà culpar a qui li sembli, però que de la seva evidència ningú no la podrà posar en qüestió... o potser tot plegat, només són manies meves.