La natura esclata

El passeig d'avui ha estat allunyat de carrers i places del centre, i més proper als camps que ens envolten; almenys hem gaudit una mica del privilegi que té el nostre poble, d'estar situat ben a tocar del Parc Natural de Collserola. I el primer que ens ha soprès, bé no massa, doncs ja ho sabíem una mica, però ens ha agradat comprovar-ho de primera mà, ha estat l'esclat de color verd que ens ha acompanyat en tot el recorregut, sempre trepitjant l'asfalt, això sí, que de complidors encara en som. Jardins públics, camps i prats, ens han ofert una extensa gama de tons primaverencs, que ens han eixamplat encara més l'ànima. Quin goig! No cal amagar que en definitiva, és el que toca meteorològicament parlant i és cert també, que les pluges que van caure dies enrera, han fet la seva en aquest ressorgir de plantes i herbes, però també cal pensar en el fet inqüestionable que durant gairebé dos mesos, ningú no ha trepitjat aquests camps i vulguis o no, l'absència de l'ésser humà potser ha estat determinant en aquest bonic fenòmen natural. Aquesta percepció, ha estat refermada a l'arribar a casa i rebre un comunicat d'un bon amic que viu en mig del bosc, a La Floresta, en el que es feia ressó d'una entrevista publicada a El Periódico de Catalunya. En ella, un experimentat agent rural, parlava de l'estat de flora i fauna a la serralada de Collserola, i de com havia millorat en aquest temps en els que ningú no ha caminat ni ha anat en bicicleta, per les seves pistes, camins i corriols, afavorint d'aquesta manera el que la vegetació i els animals que l'habiten hagin pogut recupera un bocí del seu habitat natural. I com a consequència de tot plegat, potser podrien plantejar-se, de cara al futur, restringir encara més aquest trànsit humà, per tal de preservar millor la puresa de l'entorn natural que necessiten tant una ciutat com Barcelona com la seva àrea metropolitana. Si traspassem l'àmbit local i ens situem en el global, i afegim les notícies que ens parlen també de la millora del forat de la capa d'ozò, potser ens situem davant un lògic aprenentatge que ens ha arribat, entre molts altres, d'aquesta terrible pandèmia que estem patint. Cal doncs, ser optimistes? Cal pensar que amb aquesta experiència avançarem una mica per aturar la crisi climàtica? Ai, ai, val més que no digui el que de debó penso, al cap i a la fi, potser tot plegat només són manies meves.