El rebombori de les residències

Ahir, tot fent la nostra habitual i autoritzada passejada matinal, vam passar pel davant d'una de les més grans i luxoses residències de gent gran, que hi ha en el nostre municipi. Curiosament, a l'immens jardí que l'envolta, només hi vam veure un parell de grups de persones en bata blanca, suposem que personal d'assistència i d'infermeria, que prenien el sol, aprofitant la bona temperatura que s'hi respirava, i entenem que gaudint de la seva merescuda estona d'esbarjo en horari laboral. No hi havia però, cap àvia ni avi, de ben segur confinats a les seves habitacions, malgrat l'espai i l'ambient semblava propiciar la possibilitat d'estar a l'aire lliure, tot i haver de mantenir les obligades i preceptives distàncies socials. Paral·lelament, ahir també, una bona amiga ens feia arribar una notícia de la premsa local, en la que es comentava que aquest maleït corona-virus, ha provocat a les residències de Sant Cugat, més d'un centenar de defuncions, el que representa un 13% de les places destinades a aquesta mena d'atencions. Cal dir també que són 13 les residències per a la tercera edat (o potser ja caldria dir quarta?), de les que només una és pública, fet ben demostratiu de quin és l'estrat econòmic i social en el que ens situen els números. Bé, tot plegat m'ha portat a reflexionar sobre aquesta qüestió, recordant alhora, els dramàtics fets que han succeït en aquesta mena d'establiments de servei social, i tot el rebombori mediàtic que els ha acompanyat. I en això, coincideixo amb les declaracions fetes per l'alcadesa del meu poble, en les que confessa sentir-se obligada a fer un acurat replantejament de com hauria de ser la gestió d'aquestes residències, siguin públiques o privades, i de quina mena de control s'hauria d'exercir sobre les mateixes. Potser cal esmenar una mica el camí que havia agafat tot plegat, doncs és ben clar que el caire de negoci pur i dur en el que es trobava aquest mercat, l'allunyava sense cap mena de dificultat del veritable sentit social i humanitari de les seves raons de ser. Clar que en això, també hi hauria molt a parlar, doncs també cal reflexionar sobre perquè hem anat a parar fins aquí, i si en realitat tot cal atribuir-ho a l'evolució (degradació?) del nucli familiar més clàssic, en el que mai ningú no ens plantejava enviar els avis a viure fora de casa seva. Però... ui, ui, això ja és tema per a una altre dia, val més que avui ho deixem així. Serà que no ho tinc massa clar? Serà que ja començo a veure-li les orelles al llop? O potser tot plegat només seran manies meves?