Per acabar l'any

Seguint el ritme habitual dels últims anys, una quarantena de llibres, amb més de dotze mil pàgines, han passat per les meves mans en aquest 2013 que ara s’acaba. Aquest és el resum de les lectures del darrer trimestre. “De l’Estatut a l’autodeterminació” d’en Jaume Bosch, una exposició senzilla i entenedora del perquè hem arribat on som, quin ha estat el paper dels diferents partits polítics i quin és el futur que ens espera; tot plegat des de la mesurada perspectiva d’un polític que sense amagar quines són les seves prioritats, amb la seva trajectòria i per la seva coherència, reivindica el paper absolutament necessari de les persones que haurien d'ocupar el primer pla de la nostra actualitat. “Molta roba i poc sabó” de la Montserrat Roig, que m’ha semblat una mica caduc, doncs m'ha resultat molt difícil resituar-me en el temps en què va ser escrit el llibre i també en el que l'autora situa les seves històries; aquestes, configurades en el que ara se'n diria un llibre de relats curts, mostren personatges i aspectes de la petita burgesia de l'eixample barcelonès, que sincerament no m'han interessat massa. “Memòries de presó (1939-1940)” de Josep Moix i Marimón, de valor testimonial, doncs és un recull molt personal, amb la lògica simplicitat literària, del cas d'un home empresonat sense raons, un cop acabada la guerra civil espanyola; uns fets que venen a demostrar quanta injustícia es va cometre a recer d'una sagnant victòria militar, i també, quantes revenges personals injustificades va haver en molts dels pobles del nostre país. “Cada siete horas” de Daniel Glattauer, de lectura molt absorbent; segona part d’una historia amorosa teixida a base dels missatges de correu electrònic que s’intercanvien els seus protagonistes; sense complicacions literàries, però amb la simplicitat de reflectir sentiments sovint propers i entenedors. “El error azul” de Javier Lorenzo, on malgrat trobar-hi els tòpics d’aquests tipus de novel·les, m’ha procurat una bona estona de distracció; intriga ben dosificada, i referències històriques relacionades amb la guerra i postguerra espanyola, que tant m’atreuen. “L’emigrant amateur” de Robert Louis Stevenson, on l’insigne autor deixa minuciosa crònica de la travessa que a finals del segle XIX, va fer en vaixell i en tren, des de les costes britàniques a la part més occidental de la nova América; detalls d’un gran observador amb el relat del que aleshores podia significar ser emigrant europeu cap a les enlluernadores esperances del nou continent. “La primera vez que no te quiero” de la Lola López Modéjar, una crònica personal d’una època i d’una manera d’entendre la vida, que coincideix amb la traça general d’una generació que, como moltes, va viure un relatiu desconcert davant el repte de la pròpia existència i l’acceptació dels valors dominants en la societat del seu temps. “Res no s’oposa a ala nit” de la Delphine de Vigan, un relat estremidor, extremadament sensible sobre la memòria familiar de l’autora, que ens porta pels secrets inconfessables i les mentires amagades, les decepcions amoroses i les ferides permanents, així com les difícils sendes dels trastorns de personalitat, els límits de la bogeria i les tendències suïcides. “K.L.Reich” del recentment recuperat J. Amat-Piniella, un esfereïdor relat de les seves experiències personals en un camp de concentració nazi, en les que ens parla no només dels fets, prou coneguts per tants i tants autors, sinó també dels sentiments més íntims dels personatges, de les sensacions que sota la dictadura del anorreament que pateixen, tant des del punt de vista físic com psicològic, experimenten amb reaccions de molt distinta índole. “L’home dels cercles blaus” de la Fred Vargas, una novel·la negra que, des de la meva poca experiència en aquesta temàtica, no m’ha despertat massa interès. “Un largo silencio” de l’Angeles Caso, de fàcil lectura, doncs sense restar dramatisme a la història que se’ns explica, i que abunda sobre les desgràcies personals i col·lectives que van col·lapsar la nostra societat, després de la guerra civil, la novel·la està escrita en un to bastant simple, sense aprofundir massa ni en els personatges ni en les situacions plantejades. De tot plegat però, no en feu massa cas, doncs són simples opinions, basades en allò tan conegut de... “les manies meves”.

Ordre i col·leccionisme

Sempre m’ha agradat guardar coses, i potser per això sempre he cregut que se’m podia considerar un col·leccionista. Bé, un col·leccionista però una mica especial, doncs mai he cregut que aplegar coses semblants o que tinguessin alguna cosa en comú, hagués de tenir cap valor, econòmic vull dir. De petit, recordo que guardava els papers dels caramels que em menjava; després vaig fer el mateix amb les caixes de mistos i els paquets de tabac que es fumava el pare. Més endavant, i també del pare, vaig heretar la mania de col·leccionar els bitllets de tramvia, metro o autobús, que tinguessin el número cap-i-cua, i anys més tard vaig aconseguir completar la col·lecció de mil que es podien fer amb la combinació de les seves cinc xifres. Ja adult i amb família, vaig fer el mateix amb els cupons de l’ONCE, arribant també a reunir els mil números cap-i-cua possibles. Heretada també del pare, vaig recuperar la mania de guardar segells, que més endavant vaig anar adaptant a les diferents modes de la filatèlia, amb diverses variants, de nous i mata segellats emesos per l’estat espanyol, o la temàtica de ferrocarrils que aviat vaig abandonar, o la que encara m’ocupa, com és la de segells usats de qualsevol país o dependència del món, però sempre d’emissió anterior a 1.956, doncs d’aquesta manera els puc identificar en un vell catàleg que el meu pare havia comprat de segona mà. I les monedes corrents a casa nostra; i una antiga col·lecció de petits escuts de cartró de suport social, que em va regalar el meu oncle Quimet; i targetes multi viatges de metro, tren o autobús; i taps de suro, que sortosament vaig abandonar aviat, i encara ara, la de plaques de cava, que vaig començar a guardar sense imaginar que ningú més tingués la dèria de fer-ho i hores d’ara és una de les col·leccions més de moda. Però... tot plegat, respon més a la necessitat permanent que tinc de posar ordre a les coses, d’endreçar i de classificar, que no pas a cap afany, com deia abans, de reunir res que pugui tenir cap valor econòmic. De fet, sempre he presumit una mica de que, ben al contrari del que fa molta gent quan s’aboca a aquesta mena d’aficions, mai no m’he gastat molts diners en intentar augmentar cap de les meves col·leccions. Repeteixo doncs, que el que m’agrada i m’entreté és trobar la manera d’identificar les coses i guardar-les en un ordre que sovint, jo mateix m’invento. A casa, per exemple, són molts els àlbums de fotografies que tenim ben endreçats, amb fulls de cartolina que jo mateix em confeccionava, doncs no m’agradaven els adhesius que venien a les botigues. Ara, amb les noves tecnologies, doncs també he pogut trobar la manera d’adaptar-m’hi i en el meu ordinador, són centenars les carpetes que tinc classificades per grups, amb cartes, missatges, fotografies, documents, etc., com a un arxiu eclèctic de tot el que, segons la meva dèria, mereix ser guardat. Bé, tot plegat serveix de preàmbul per presentar la meva darrera “col·lecció”: la de rellotges de sol. No, és clar, no pretenc emmagatzemar rellotges de sol a la façana de casa, però sí ho faig de les fotografies que vaig fent allà on en veig un, en les meves sortides i passejades més o menys habituals. Ja es pot veure doncs, que estic ben “sonat” amb això de les “manies meves”, he, he.

Sortides des de Calanda: Villaroya de los Pinares

Sortim de Calanda per la carretera més coneguda, que ens porta cap a Alcorisa, la Venta la Panolla i Ejulve. Passat aquest poble, agafem el trencall que a mà dreta ens indica cap a Aliaga, abandonant la ruta més habitual d'altres excursions. La carretera s'enfila ràpidament, tot travessant grans camps de cereals que, curiosament, encara estan pendents de sega, cosa que potser demostra la duresa del clima d'aquestes terres. Més amunt, ens trobem amb el desolador paisatge dels boscos cremats, des de l'incendi que va arrasar aquesta comarca uns quants anys enrere. Malgrat alguns pocs pins han rebrotat i el terra es veu d'un color verd esperançador, són molts els troncs negres i ressecs que no tenen cap senyal de vida. Veiem també que s'ha fet una tasca de neteja, tallant els arbres més cremats i fins i tot amuntegant les branques en forma de barreres situades a les pendents més pronunciades de les muntanyes, per tal d'intentar evitar l'erosió de les terres sense vegetació. Coronem el port de Majalinos, a 1.450 m. d'alçada, on ens aturem uns minuts per contemplar la bonica panoràmica i alhora, recollir un feix de llenya petita, d'una immensa pila que hi ha a un costat de la carretera i que ens anirà molt bé per encendre el foc de la llar de casa. Després, continuem la ruta, ara davallant fins a passar per La Cañadilla, un petit nucli amb quatre cases, on ens costa prou identificar el petit campanar de l'església, i seguim fins a Aldehuela, on ens aturem al costat d'unes casetes del que havia estat el poblat miner, avui prou arreglades i amb signes d'estar habitades... almenys en aquest temps d'estiu. Mirant un panell que parla dels senders de la zona, decidim fer una petita excursió que ens ha de portar fins el Mirador de la Hoz Mala, a quilòmetre i mig de distància. Primer però, podem veure des de la mateixa carretera, els vells edificis del que fou la central tèrmica d'Aliaga, avui en dia totalment abandonada, al costat d'un petit embassament que suposem donava servei a la fabricació d'energia. Enfilant-nos per un pedregós corriol, molt ben indicat, arribem a l'esmentat mirador, des d'on es pot contemplar la vista de la central i el pantà, així com de les escombreres i restes de les antigues mines explotades. El camí continua pujant cap a un nou mirador, el del Guadalope, que suposem, mostra el pas d'aquest riu pel mig d'una estreta gorja que hi ha a continuació. Nosaltres però, tornem al cotxe i a la ruta prevista que ben aviat ens porta al poble d'Aliaga, potser el més gran de la zona i pel que passem sense aturar-nos, malgrat veure-hi força animació de gent pel carrer. Per una carretera que el nostre vell llibre de mapes ni tan sols indica, arribem a Miravete de la Sierra, on sí fem una llarga aturada, doncs està anunciat com a conjunt arquitectònic i hi ha un parell de coses a visitar. Primer però, ens deixem sorprendre per la descomunal església i la porxada de la plaça que té al costat, on només s'hi pot accedir per un parell d'estretes portes, ubicades en extrems oposats. Visitem una exposició de fotografies antigues amb personatges del poble, que hi ha en una sala superior, amb motiu de les festes majors que aquest cap de setmana s'hi celebren i descobrim també les dues meravelles del poble que, potser a nosaltres no ens ho semblen tant, un petit pont medieval, que travessa el riu Guadalope i que temps enrere havia estat l'únic accés al poble, i una creu de terme que ells anomenen "pairón", que resulta ser una reproducció força recent, doncs l'original es trobava molt malmesa... o això ens explica la parella que gentilment ens hi acompanya. Satisfets amb la visita, tornem al cotxe i en un tres i no res arribem a Villarroya de los Pinares, ja en zona del Maestrat, que és l'autèntic objectiu inicial de la nostra sortida. Com que ja és hora de dinar, ens instal·lem en el senzill menjador de l’únic restaurant que hi ha al poble, que curiosament és propietat d’un tal Amadeo, i fem un àpat abundós i ben cuinat. Després, fem una passejada pel carrer principal del poble, que el travessa de nord a sud, i on a banda d’alguns edificis civils prou nobles, trobem l’església parroquial de l’Asunción de Nuestra Señora, d’estil gótic, però amb una gran porxada exterior de caire molt auster, amb orígens al segle XV.  Com a curiositat, i al no tenir incorporat un campanar propi en el mateix conjunt, se n’hi va instal·lar un en una torre de defensa medieval, situada en la part alta de la localitat i un xic allunyada de l’església. Un cop vist tot plegat, seiem en un banc a l’ombra en un parc proper, per reposar el dinar, abans d’emprendre el camí de tornada cap a Calanda.

Un trimestre de bona lectura

Amb l'estiu pel mig, el tercer trimestre d'enguany m'ha portat a llegir un total de nou llibres, que en general, m'han deixat un bon regust. Aquesta és la meva habitual i breu ressenya: "La casa de les belles adormides" del japonès Yasunari Kawabata, una història pertorbadora, que ens situa en els pensaments d'un home gran, que comença a viure els efectes de la vellesa, la decrepitud i fins i tot la mort, implicant-hi la renúncia a les sensacions del plaer i la sensualitat; una narració intimista que malgrat repetir en excés les seves escenes, aporta signes per reflexionar. "Estrictament confidencial" de Ramon Folch i Camarasa, un llibre entretingut que ens parla de la nissaga de tota una família, narrada des d'una veu protagonista, en un tarannà que no estalvia la crítica o el comentari satíric, però que defineix prou bé el món tancat en el que acostumava a viure un segment de la societat benestant catalana; un llibre prou distret i en alguns punts fins i tot divertit, malgrat potser avui en dia, pot semblar una literatura un xic carrinclona. "Miramar" de l'egipci Naguib Mahfuz, una història plural escrita des del recurs d'utilitzar diferents veus narratives per explicar els mateixos fets; això fa que l'argument perdi un xic d'interès al saber gairebé d'entrada el desenllaç, però resulta entretingut per donar a conèixer els costums de la societat egípcia dels últims anys, en la línia d'altres títols del mateix autor. "Si això és un home", de l'italià Primo Levi, un llibre brutal, no només pel que explica sinó per la manera en la que ho fa, sabent a més, que es tracta d'una vivència personal de l'autor; absolutament recomanable sinó imprescindible. "Habitaciones cerradas" de Care Santos, una lectura d'estiu, un "culebrot" amb tots els ingredients propis al cas, amor, desamor, passions desbordades, ambients socials diversos, connotacions polítiques, referències històriques i fins i tot un assassinat, tot plegat ubicat en la Barcelona de principis del segle XX, que en realitat, a mi, ha estat el que més m'ha interessat. "Un lugar llamado Nada" de la xinesa - anglosaxona Amy Tan, una irònica exposició de les aventures d'un grup de turistes nord-americans per terres de la dictadura birmana, amb segrest inclòs, i el subtil acompanyament de la crítica més àcida i el comentari més mordaç, sobre el contrast de cultures, caràcters humans i diferències socials. "Crónica de una muerte anunciada" de Gabriel García Márquez, un dels molts clàssics que tenia pendents, que m'ha procurat una gran fascinació, per la seva concreció narrativa, no exempta en absolut d'una bellesa literària enlluernadora. "Una princesa en Berlín" d'Arthur R.G. Solmssen, una il·lustrativa novel·la, que a més de parlar de la història personal d'un pintor nord-americà, instal·lat a l'Alemanya d'entre guerres, s'hi uneix la possibilitat de conèixer dades molt interessants sobre aspectes socials, econòmics i polítics que van concórrer en aquell moment, com a pas previ, i per a molts invisible, de les atrocitats que van arribar a continuació. "Quan érem feliços" de Rafael Nadal, un llibre tan fàcil com escriure en primera persona sobre les anècdotes familiars, emmarcades en l'àmbit de la burgesia catalana, d'una generació que ha viscut temps estranys, i que podent ser un exercici interessant, es converteix en la vulgaritat del simple record i la buidor de quelcom un xic més analitzat, posat en entredit o senzillament una mica més aprofundit. 

Sortides des de Calanda: El Parrissal de Besseit

Fa massa temps que tinc abandonat aquest bloc i crec que ja va sent hora que m’hi torni a posar. Han passat moltes coses des de les vacances d’estiu, però no per això cal deixar de banda el records dels moments més feliços de tot el que vam viure aleshores. Començaré per una de les sortides que vam fer des del poble de Calanda, on estàvem passant els primers dies del mes d’agost. Amb el cotxe, vam anar fins a Besseit, a la porta dels ports del mateix nom, per retornar a un indret que potser feia vint-i-cinc anys que no trepitjàvem, el camí que porta fins el Parrissal, seguint el curs del riu Matarranya. El record potser ens traeix descobrint que el camí, sortint del poble, es troba ara asfaltat malgrat conserva l’estretor de quan havia estat simplement una pista de terra, hereva dels camins de carro que envoltaven tots els camps de conreu que abastien el poble. A uns quatre o cinc quilòmetres, ens troben una altra novetat, un lloc de control, on un noi molt amable ens diu que cal pagar una mòdica quantitat, per accedir amb el cotxe fins a una esplanada propera, on l’hem d’aparcar i continuar a peu. Sembla que l’accés està regulat i els pocs diners que recapten els destinen al manteniment del parc. Continuem doncs a peu, des del lloc on hi havia l’antiga mina del Parrissal, i on fins i tot s’hi poden veure unes protegides restes de pintures arqueològiques, per un corriol força ample i planer, que va seguint el traçat del riu. El passeig és agradable i el paisatge esplèndid i refrescant, l’aigua és abundosa i dels boscos de l’entorn ens arriba la pau que sempre encomanen aquesta mena d’indrets. Sovint hem d’anar passant d’un costat a l’altre del riu i ben aviat comencem a trobar les passeres formades per taulons de fusta que, penjades i ben arrapades a les roques que s’enfilen verticals a costat i costat, ens permeten anar avançant. Un parell de quilòmetres més amunt, quan les pedres estrenyen el camí, tot configurant formes prou estranyes i fan molt més dificultosa la caminada, ens aturem per gaudir de l’entorn, abans de començar a desfer al recorregut. Fa calor, però la caminada ha resultat molt plaent i paga la pena del petit esforç realitzat. Cal però, fer esmen de quelcom que ens ha molestat molt: l’incivisme de la gent, doncs malgrat està repetidament avisat en cartells, que no ens podem banyar ni caminar per la llera del riu, ja que més avall hi ha captació d’aigua potable, són molts, massa, els que no fan cas d’aquesta prohibició i es remullem tranquil·lament en algun bassal un xic més profund o fins i tot, famílies senceres que fan l’excursió per dins de l’aigua, en una mostra ben clara de la poca cultura i el poc respecte per la natura que els grans transmetem als petits. Una veritable vergonya. Retornats al cotxe i al poble, recuperem forces amb un bon àpat en un dels restaurants que allà s’hi poden trobar. Una sortida doncs, no massa dificultosa, però que ens ha portat records molt entranyables de quan l’havíem fet amb les nenes i els amics de la colla de Rubí.

Cinema: 7 - 2 - 4

Set pel·lícules en el segon quadrimestre de l’any, que tenint en compte els mesos de vacances d’estiu que hem estat fora, no és un promig gens dolent. Vam començar amb una de les revelacions de la temporada, doncs hores d’ara encara es troba en cartellera: “Searching for sugar man”, de Malik Beudjelloul, una producció sueca en forma de reportatge que ens parla de la curiosa vida del músic nord-americà conegut com “Rodríguez”, que va triomfar a Sud-àfrica i després va desaparèixer misteriosament, fins que el redescobriren per fer aquesta pel·lícula. Després vam veure “La caza”, de Thomas Vinterberg, feta a Dinamarca, un drama psicològic que qüestiona diferents valors de la societat actual, davant un fet suposadament monstruós, alhora que ens deixa veure quant de manipulació hi ha al nostre voltant. A continuació, vam deixar-nos entabanar per “La fotográfa”, producció espanyola dirigida per en Fernando Baños, que sota l’argument de la recuperació d’una història personal, ens provocà una forta somnolència, malgrat els suposats efectes visuals innovadors que mostra. Tampoc em vaig sentir particularment massa satisfet, després d’haver vist “Un amigo para Frank”, una comèdia nord-americana, dirigida per en Jake Schreier, que ens situa en un futur més o menys proper, però amb una superficialitat exasperant. El contrast ens va arribar amb “Inch’allah”, de la canadenca Anaïs Barbeau-Lavalette, que ens parla molt durament de les contradiccions que afronta una jove metgessa en un camp de refugiats de Cisjordània, un drama actual, vist des d’una òptica molt compromesa amb la realitat. Després, “Stuck in love” o “Un invierno en la playa”, de Josh Boone i producció nord-americana, que malgrat presentar-nos un argument molt previsible, ho fa amb interessants observacions sobre les relacions amoroses i sentimentals d’una família, amb el món dels escriptors com a rerefons. I per acabar, “Hannah Arendt”, una altra de les pel·lícules amb més èxit del cinema independent que nosaltres sovintegem; una producció alemanya de la Margarethe von Trotta, que ens descobreix la biografia d’aquesta filòsofa jueva, que va assistir com a periodista al judici que es va fer al nazi Adolf Eichmann, parlant-nos molt obertament, de les diferents maneres de viure el demà d’una tragèdia tan horrible com aquella. En definitiva doncs, un bon resultat global d’aquest quadrimestre que ja es va acabar fa dies, doncs de les set pel·lícules vistes, podríem dir que cinc són absolutament recomanables... tot, és clar, des de la subjectivitat que poden presentar allò tan sabut de les “manies meves”.

Dijous, 19 de setembre del 2013

L’estiu m’ha deixat tonto. Suposo que això de les vacances, l’aire lliure, el gaudi d’altres paisatges, l’estada en terres lluny de casa, etc., han afectat la meva curta capacitat de comprensió. Sinó, no s’explica el que m’està passant aquests dies en els que, de retorn al meu ritme més quotidià, escolto i miro el que passa al meu voltant... sense entendre res de res. No entenc, per exemple, com el president del govern central i el de casa nostra, es van intercanviar cartes i fent declaracions repetitives, marejant la perdiu, sense adonar-se que cal afrontar el problema que planteja el poble, d’una manera molt més responsable. No entenc tampoc, com tothom parla d’independència, sense que al darrera de les banderes i de les manifestacions més o menys populars, s’hi vegi un plantejament clar i rotund de quin és el país que volem tenir, de quina és la societat que volem construir i de quins han de ser els continguts i els valors reals d’aquesta independència que hores d’ara omple la boca de tanta gent. No entenc, ni de bon tros, quin és el paper del principal partit de l’oposició, amb evidents i sovint vergonyoses discrepàncies internes, a l’hora de plantejar aquesta alternativa que ells amaguen sota el tranuitat concepte del federalisme. No entenc el silenci d’un partit que es diu d’esquerres, (almenys de nom) i que recolza el que governa a casa, davant l’anunci de noves i persistents retallades socials, de cara a un futur que d’altra banda pregonen com a millor. No entenc, per exemple, com un dirigent d’un govern autonòmic, en una postura d’arrogància sense límits, es nega a escoltar la veu de tots els integrants d’un mateix sector, que clamen (amb vaga indefinida pel mig), contra un decret que aboleix el dret d’un poble a ser educat en la seva llengua. Tampoc no entenc, és clar, com un senyor de masclet canós, que va procurar la fallida d’una famosa entitat bancària i que és judicialment sospitós d’estafa, és fitxat pel primer banc del país, se suposa que amb un sou astronòmic, quan ja està en nòmina d’una altra de les millors  i més riques empreses nacionals, del sector de les telecomunicacions. I encara que m’hi esforci, no entenc com la majoria dels dirigents polítics d’arreu, s’entretenen fent declaracions a favor i en contra, i majoritàriament contradictòries, en un assumpte com és això del toro de no sé on, amb tots els respectes pels que denuncien el maltractament d’un pobre animal, quan a cada passa podem trobar-nos amb milers i milers de problemes humans, atur, desnonaments, desnutrició infantil, desassistència social als dependents, privatització sanitària i educativa, empobriment generalitzat, etc., que són evidentment molt més dramàtics i importants que aquell. Aquestes i moltes més, són les coses que no entenc, que la meva “tonteria de tardor” em fa veure amb ulls de total incomprensió... o serà que en definitiva, tot plegat només són manies meves!

Dimecres, 17 de juliol de 2013

Tres “detallets” d’actualitat política a casa nostra:

Primer, el guirigall d’aquest mateix matí al Parlament, amb tothom demanant explicacions al partit en el govern, pel suposat (suposat?) frau del seu finançament, amb el cinisme destacat per part d’alguns portaveus, que tenen casa seva ben bruta d’estafes semblants. Cal dir en aquest tema, que resulta ben trist que en l’informe d’instrucció del cas, el jutge hagi de reconèixer que després de quatre anys de mirar-s’ho i remirar-s’ho, no pot saber on han anat a parar alguns dels fons desviats, i per tant no es podrà imputar personalment  ningú... per manca de col·laboració de les entitats bancàries!!!  O sigui que és ben clar que els bancs estan per damunt del poder judicial, oi?

Segon, ja que estem parlant de bancs, és ben trist el paper que representen aquestes comissions del mateix Parlament, a la que criden a declarar ex-presidents i ex-directors de les famoses Caixes Catalanes, que han fet estrepitosa fallida, per tal que donin explicacions de la seva gestió al front d’aquestes. Aquests personatges, molts d’ells polítics amb la carrera en declivi, que eren nomenats per aquests llocs, com a recompensa pels serveis prestats, mostren també un cinisme i un desvergonyiment insultants, com per exemple declarant que “no cal buscar persones culpables, sinó que tot és a causa de la crisi” i au! cap a casa ben tranquil·let, que aquí no passa res!.

Tercer, en la mateixa sessió d’avui del Parlament, s’ha vetat un candidat a ocupar un lloc en la teòricament neutral Sindicatura de Comptes, pel fet que havia estat qui fa uns mesos va destapar un cas, un més, de corrupció en la persona d’un dirigent local, adscrit a un dels partits majoritaris que avui hi ha votat en contra. És a dir, per una banda es retreuen uns als altres fets iguals i per l’altra es revengen aparellats davant situacions que podrien aportar uns mil·ligrams més de transparència a aquesta classe política que tant bé ens representa, he, he.
Bé, com deia, tres “detallets” de casa nostra, sí, sí, de casa nostra, d’aquesta casa que volem independent, pensant que així les coses aniran millor... aniran millor?  Permeteu-me que ho dubti. O potser tot plegat només són manies meves.

Segon trimestre, ritme decreixent

És cert que vaig començar l’any molt fort, llegint un munt de llibres en el primer trimestre i lògicament, aquell ritme no el podia mantenir per molt de temps. Així és que en aquest segon trimestre que ja hem acabat, els llibres llegits han estat molts menys, tot i que... si fem cas al nombre de pàgines que m’he empassat, a prop de les tres mil, la diferència no és tan escandalosa, i és que en un fet poc habitual en mi, potser he escollit algun “totxo”, d’aquells que sempre em fan una mica de recança d’agafar. Per exemple, vaig començar per “Jo confesso” de Jaume Cabré que, sincerament, se’m va fer una mica llarg. No puc dir que no m'hagi agradat, però... també mentiria si no digués que em va costar massa adaptar-me als constants canvis de les veus narratives, o potser em sobraren els continus salts a les històries paral·leles, o millor dit, antigues, que volen entrellaçar la vida del violí, cosa que em despistava de la línia argumental del protagonista principal, que en definitiva és el que m'interessava. Després va arribar “El mapa i el territori” de Michel Houellebecq, dins de la disciplina del club de lectura; una història complexa, en la que l’autor s’hi barreja ell mateix, amb raonaments i explicacions sobre temàtiques prou diferents, sovint relacionades amb el món de l'art, que en molts moments no venien al cas i que em despistaven del tot. A continuació, “El tango de la guardia vieja” de Arturo Pérez-Reverte, entretingut, amb personatges ben dibuixats, situacions esmicolades, però sovint tot massa previsible i amb poc misteri. De nou per encàrrec del club, “Los turbantes de Venecia” de Nedim Gürsel, que ens narra el viatge d’un professor d’art turc, dedicat també a l’investigació de quadres antics, entrellaçant les vivències actuals del protagonista amb les històries relatives als personatges del quadres que analitza; tot plegat, amb una aura artística prou interessant. I per acabar, “La guerra del fin del mundo”, recomanat per un amic, enamorat dels clàssics, com la millor obra de Mario Vargas Llosa i que a mi m’ha resultat difícil d’acabar, doncs a un inici molt interessant, amb la presentació de la base històrica i la descripció dels personatges i els seus orígens, seguia després la narració de tots els fets de la guerra, que se m’ha fet molt avorrida i repetitiva, o sigui que per a mi, li sobren unes quantes (moltes) pàgines. I ara doncs... a veure què ens porta l’estiu, que amb la calor el tòpic diu que hem de triar lectures lleugeres.

La ruta del Serrablo

Quinze, són quinze, quinze, quinze, quinze; quinze són quinze, quinze, quinze són!!!  Sí, sí, quinze són les esglésies i ermites que hem visitat aquests dies, en la nostra particular Ruta del Serrablo, a les aragoneses terres del Pirineu més proper a Sabiñánigo. Bé, potser n’hi hagut alguna més, però aleshores no lligaria amb la cançó, he, he. Sí, hem fet una nova escapada de les nostres, per conèixer aquestes petites meravelles d’arrels romàniques, que per la seva solitud i senzillesa, captiven encara amb més força la nostra atenció. Emplaçades totes elles en petits pobles, de mitja dotzena de cases sovint deshabitades, però totes elles força ben reconstruïdes i conservades, ens han ofert detalls molt bonics, característics de la zona, com les seves sanefes escacades o les boles jacetanes, barrejades amb d’altres més comuns a l’arquitectura mossàrab, com algunes finestres de ferradura  o als trets del romànic llombard, com les petites columnetes cilíndriques que coronaven molts dels absis semicirculars que tant les defineixen. A més, tot i ser afegides en èpoques més recents, (segle XVI i posteriors), la majoria presentaven torres quadrades de robusta construcció i aparença. Així doncs, seguint en bona manera el riu Gállego, hem gaudint també del contacte amb la natura, hem vist encara força neu als cims propers, hem contemplat rierols esplèndids en els seus cabals d’aigua i hem copsat de nou la tranquil·litat i el silenci dels llogarrets més apartats i absents del xivarri de les ciutats. I ara, paciència, doncs penso ressenyar el nom de les quinze esglésies visitades que a més, són les de la fotografia de conjunt: San Bartolomé de Gavín, Santa Eulalia de Susín, San Pedro de Lárrede, San Andrés de Satué, San Juan de Orús, San Pedro de Lasieso, San Juan de Busa, Santa Eulalia de Orós Bajo, San Martín de Oliván, Santa María de Isún de Basa, San Martín de Arto, San Miguel de Orna, San Miguel de Latre, San Martín de Ordovés i San Salvador de Javierrelatre.  Això d’anotar tots els noms d'allà on anem... sí que són manies meves!!!