Ordre i col·leccionisme

Sempre m’ha agradat guardar coses, i potser per això sempre he cregut que se’m podia considerar un col·leccionista. Bé, un col·leccionista però una mica especial, doncs mai he cregut que aplegar coses semblants o que tinguessin alguna cosa en comú, hagués de tenir cap valor, econòmic vull dir. De petit, recordo que guardava els papers dels caramels que em menjava; després vaig fer el mateix amb les caixes de mistos i els paquets de tabac que es fumava el pare. Més endavant, i també del pare, vaig heretar la mania de col·leccionar els bitllets de tramvia, metro o autobús, que tinguessin el número cap-i-cua, i anys més tard vaig aconseguir completar la col·lecció de mil que es podien fer amb la combinació de les seves cinc xifres. Ja adult i amb família, vaig fer el mateix amb els cupons de l’ONCE, arribant també a reunir els mil números cap-i-cua possibles. Heretada també del pare, vaig recuperar la mania de guardar segells, que més endavant vaig anar adaptant a les diferents modes de la filatèlia, amb diverses variants, de nous i mata segellats emesos per l’estat espanyol, o la temàtica de ferrocarrils que aviat vaig abandonar, o la que encara m’ocupa, com és la de segells usats de qualsevol país o dependència del món, però sempre d’emissió anterior a 1.956, doncs d’aquesta manera els puc identificar en un vell catàleg que el meu pare havia comprat de segona mà. I les monedes corrents a casa nostra; i una antiga col·lecció de petits escuts de cartró de suport social, que em va regalar el meu oncle Quimet; i targetes multi viatges de metro, tren o autobús; i taps de suro, que sortosament vaig abandonar aviat, i encara ara, la de plaques de cava, que vaig començar a guardar sense imaginar que ningú més tingués la dèria de fer-ho i hores d’ara és una de les col·leccions més de moda. Però... tot plegat, respon més a la necessitat permanent que tinc de posar ordre a les coses, d’endreçar i de classificar, que no pas a cap afany, com deia abans, de reunir res que pugui tenir cap valor econòmic. De fet, sempre he presumit una mica de que, ben al contrari del que fa molta gent quan s’aboca a aquesta mena d’aficions, mai no m’he gastat molts diners en intentar augmentar cap de les meves col·leccions. Repeteixo doncs, que el que m’agrada i m’entreté és trobar la manera d’identificar les coses i guardar-les en un ordre que sovint, jo mateix m’invento. A casa, per exemple, són molts els àlbums de fotografies que tenim ben endreçats, amb fulls de cartolina que jo mateix em confeccionava, doncs no m’agradaven els adhesius que venien a les botigues. Ara, amb les noves tecnologies, doncs també he pogut trobar la manera d’adaptar-m’hi i en el meu ordinador, són centenars les carpetes que tinc classificades per grups, amb cartes, missatges, fotografies, documents, etc., com a un arxiu eclèctic de tot el que, segons la meva dèria, mereix ser guardat. Bé, tot plegat serveix de preàmbul per presentar la meva darrera “col·lecció”: la de rellotges de sol. No, és clar, no pretenc emmagatzemar rellotges de sol a la façana de casa, però sí ho faig de les fotografies que vaig fent allà on en veig un, en les meves sortides i passejades més o menys habituals. Ja es pot veure doncs, que estic ben “sonat” amb això de les “manies meves”, he, he.