Sortim de Calanda per la carretera més coneguda, que
ens porta cap a Alcorisa, la Venta la Panolla i Ejulve. Passat aquest poble,
agafem el trencall que a mà dreta ens indica cap a Aliaga, abandonant la ruta
més habitual d'altres excursions. La carretera s'enfila ràpidament, tot
travessant grans camps de cereals que, curiosament, encara estan pendents de
sega, cosa que potser demostra la duresa del clima d'aquestes terres. Més
amunt, ens trobem amb el desolador paisatge dels boscos cremats, des de
l'incendi que va arrasar aquesta comarca uns quants anys enrere. Malgrat alguns
pocs pins han rebrotat i el terra es veu d'un color verd esperançador, són
molts els troncs negres i ressecs que no tenen cap senyal de vida. Veiem també
que s'ha fet una tasca de neteja, tallant els arbres més cremats i fins i tot
amuntegant les branques en forma de barreres situades a les pendents més
pronunciades de les muntanyes, per tal d'intentar evitar l'erosió de les terres
sense vegetació. Coronem el port de Majalinos, a 1.450 m. d'alçada, on ens
aturem uns minuts per contemplar la bonica panoràmica i alhora, recollir un
feix de llenya petita, d'una immensa pila que hi ha a un costat de la carretera
i que ens anirà molt bé per encendre el foc de la llar de casa. Després, continuem
la ruta, ara davallant fins a passar per La Cañadilla, un petit nucli amb
quatre cases, on ens costa prou identificar el petit campanar de l'església, i
seguim fins a Aldehuela, on ens aturem al costat d'unes casetes del que havia
estat el poblat miner, avui prou arreglades i amb signes d'estar habitades...
almenys en aquest temps d'estiu. Mirant un panell que parla dels senders de la
zona, decidim fer una petita excursió que ens ha de portar fins el Mirador de
la Hoz Mala, a quilòmetre i mig de distància. Primer però, podem veure des de
la mateixa carretera, els vells edificis del que fou la central tèrmica
d'Aliaga, avui en dia totalment abandonada, al costat d'un petit embassament
que suposem donava servei a la fabricació d'energia. Enfilant-nos per un
pedregós corriol, molt ben indicat, arribem a l'esmentat mirador, des d'on es
pot contemplar la vista de la central i el pantà, així com de les escombreres i
restes de les antigues mines explotades. El camí continua pujant cap a un nou
mirador, el del Guadalope, que suposem, mostra el pas d'aquest riu pel mig
d'una estreta gorja que hi ha a continuació. Nosaltres però, tornem al cotxe i
a la ruta prevista que ben aviat ens porta al poble d'Aliaga, potser el
més gran de la zona i pel que passem sense aturar-nos, malgrat veure-hi força
animació de gent pel carrer. Per una carretera que el nostre vell llibre de
mapes ni tan sols indica, arribem a Miravete de la Sierra, on sí fem una llarga
aturada, doncs està anunciat com a conjunt arquitectònic i hi ha un parell de
coses a visitar. Primer però, ens deixem sorprendre per la descomunal església
i la porxada de la plaça que té al costat, on només s'hi pot accedir per un
parell d'estretes portes, ubicades en extrems oposats. Visitem una exposició de
fotografies antigues amb personatges del poble, que hi ha en una sala superior,
amb motiu de les festes majors que aquest cap de setmana s'hi celebren i
descobrim també les dues meravelles del poble que, potser a nosaltres no ens ho
semblen tant, un petit pont medieval, que travessa el riu Guadalope i que temps
enrere havia estat l'únic accés al poble, i una creu de terme que ells anomenen
"pairón", que resulta ser una reproducció força recent, doncs
l'original es trobava molt malmesa... o això ens explica la parella que gentilment ens hi
acompanya. Satisfets amb la visita, tornem al cotxe i en un tres i no res
arribem a Villarroya de los Pinares, ja en zona del Maestrat, que és l'autèntic objectiu inicial de la
nostra sortida. Com que ja és hora de dinar, ens instal·lem en el senzill
menjador de l’únic restaurant que hi ha al poble, que curiosament és propietat
d’un tal Amadeo, i fem un àpat abundós i ben cuinat. Després, fem una passejada
pel carrer principal del poble, que el travessa de nord a sud, i on a banda d’alguns
edificis civils prou nobles, trobem l’església parroquial de l’Asunción de
Nuestra Señora, d’estil gótic, però amb una gran porxada exterior de caire molt
auster, amb orígens al segle XV. Com a
curiositat, i al no tenir incorporat un campanar propi en el mateix conjunt, se
n’hi va instal·lar un en una torre de defensa medieval, situada en la part alta
de la localitat i un xic allunyada de l’església. Un cop vist tot plegat, seiem
en un banc a l’ombra en un parc proper, per reposar el dinar, abans d’emprendre
el camí de tornada cap a Calanda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada