Dimecres, 17 de juliol de 2013

Tres “detallets” d’actualitat política a casa nostra:

Primer, el guirigall d’aquest mateix matí al Parlament, amb tothom demanant explicacions al partit en el govern, pel suposat (suposat?) frau del seu finançament, amb el cinisme destacat per part d’alguns portaveus, que tenen casa seva ben bruta d’estafes semblants. Cal dir en aquest tema, que resulta ben trist que en l’informe d’instrucció del cas, el jutge hagi de reconèixer que després de quatre anys de mirar-s’ho i remirar-s’ho, no pot saber on han anat a parar alguns dels fons desviats, i per tant no es podrà imputar personalment  ningú... per manca de col·laboració de les entitats bancàries!!!  O sigui que és ben clar que els bancs estan per damunt del poder judicial, oi?

Segon, ja que estem parlant de bancs, és ben trist el paper que representen aquestes comissions del mateix Parlament, a la que criden a declarar ex-presidents i ex-directors de les famoses Caixes Catalanes, que han fet estrepitosa fallida, per tal que donin explicacions de la seva gestió al front d’aquestes. Aquests personatges, molts d’ells polítics amb la carrera en declivi, que eren nomenats per aquests llocs, com a recompensa pels serveis prestats, mostren també un cinisme i un desvergonyiment insultants, com per exemple declarant que “no cal buscar persones culpables, sinó que tot és a causa de la crisi” i au! cap a casa ben tranquil·let, que aquí no passa res!.

Tercer, en la mateixa sessió d’avui del Parlament, s’ha vetat un candidat a ocupar un lloc en la teòricament neutral Sindicatura de Comptes, pel fet que havia estat qui fa uns mesos va destapar un cas, un més, de corrupció en la persona d’un dirigent local, adscrit a un dels partits majoritaris que avui hi ha votat en contra. És a dir, per una banda es retreuen uns als altres fets iguals i per l’altra es revengen aparellats davant situacions que podrien aportar uns mil·ligrams més de transparència a aquesta classe política que tant bé ens representa, he, he.
Bé, com deia, tres “detallets” de casa nostra, sí, sí, de casa nostra, d’aquesta casa que volem independent, pensant que així les coses aniran millor... aniran millor?  Permeteu-me que ho dubti. O potser tot plegat només són manies meves.