Segon trimestre, ritme decreixent

És cert que vaig començar l’any molt fort, llegint un munt de llibres en el primer trimestre i lògicament, aquell ritme no el podia mantenir per molt de temps. Així és que en aquest segon trimestre que ja hem acabat, els llibres llegits han estat molts menys, tot i que... si fem cas al nombre de pàgines que m’he empassat, a prop de les tres mil, la diferència no és tan escandalosa, i és que en un fet poc habitual en mi, potser he escollit algun “totxo”, d’aquells que sempre em fan una mica de recança d’agafar. Per exemple, vaig començar per “Jo confesso” de Jaume Cabré que, sincerament, se’m va fer una mica llarg. No puc dir que no m'hagi agradat, però... també mentiria si no digués que em va costar massa adaptar-me als constants canvis de les veus narratives, o potser em sobraren els continus salts a les històries paral·leles, o millor dit, antigues, que volen entrellaçar la vida del violí, cosa que em despistava de la línia argumental del protagonista principal, que en definitiva és el que m'interessava. Després va arribar “El mapa i el territori” de Michel Houellebecq, dins de la disciplina del club de lectura; una història complexa, en la que l’autor s’hi barreja ell mateix, amb raonaments i explicacions sobre temàtiques prou diferents, sovint relacionades amb el món de l'art, que en molts moments no venien al cas i que em despistaven del tot. A continuació, “El tango de la guardia vieja” de Arturo Pérez-Reverte, entretingut, amb personatges ben dibuixats, situacions esmicolades, però sovint tot massa previsible i amb poc misteri. De nou per encàrrec del club, “Los turbantes de Venecia” de Nedim Gürsel, que ens narra el viatge d’un professor d’art turc, dedicat també a l’investigació de quadres antics, entrellaçant les vivències actuals del protagonista amb les històries relatives als personatges del quadres que analitza; tot plegat, amb una aura artística prou interessant. I per acabar, “La guerra del fin del mundo”, recomanat per un amic, enamorat dels clàssics, com la millor obra de Mario Vargas Llosa i que a mi m’ha resultat difícil d’acabar, doncs a un inici molt interessant, amb la presentació de la base històrica i la descripció dels personatges i els seus orígens, seguia després la narració de tots els fets de la guerra, que se m’ha fet molt avorrida i repetitiva, o sigui que per a mi, li sobren unes quantes (moltes) pàgines. I ara doncs... a veure què ens porta l’estiu, que amb la calor el tòpic diu que hem de triar lectures lleugeres.