Les nits a Rubí

Tenia deu anys, quan el pare va decidir comprar quatre pams de terreny, en una precària urbanització de Rubí, sota la masia de Can Ximelis. Des d'aleshores, allò es va convertir en el centre de la nostra vida. Allà anàvem tots els caps de setmana i allà passàvem totes les vacances d'estiu... i d'hivern. Allà també, el pare i tots nosaltres abocàrem esforços i il·lusions, que es perllongaren durant un bon grapat d'anys; infantesa, adolescència, els primers amics, els primers amors, juventut i també temps posteriors, quan el pare i la mare ja ens faltaven, hi anàvem amb les filles, qui sap si massa fidels a una tradició familiar que ens havia marcat per sempre. Però, la nostàlgia d'avui es remunta als primers temps, aquells que es refugiaven en la caseta de 3 x 3 metres, que el pare va aixecar amb paret de totxana i sostre de "uralita", i on passàvem les nits els quatre que aleshores configuràvem el nucli famíliar, el pare, la mare, el meu germà petit i jo. Teníem instal·lats dos llits de sis pams que de dia es recollien verticals a la paret i de nit es baixaven per encabir-s'hi gairebé a tocar, només separats pel mig metre en el que hi guardàvem la taula plegable de fusta que havíem fet expressament. Aleshores, el pare i la mare en un costat i el meu germà i jo a l'altre, ens donàvem al descans nocturn, no sense abans gaudir d'escoltar una mica la ràdio o jugar una estona a algun joc d'endevinalles, una estona que és clar, al meu germà i a mi, sempre se'ns feia curta. Aquella sensació de comunió familiar, en la foscor de la nit i la senzillesa de la nostra primera caseta a Rubí, és el que avui m'ha tornat amb aquest sentiment tan particular de la més íntima nostàlgia.