Marisa Pérez de Tudela

Aquest blog és un clar exemple de que sempre m'ha agradat escriure coses meves. De fet, sempre he treballat en dues bandes aquesta dèria; una, en caràcter més privat, deixant constància en llibretes de les coses particulars del dia a dia, allò que de joves anomenàvem "diaris personals", i l'altra com a pont de relació amb d'altres persones. La primera, ha patit com és lògic, molts daltabaixos i evolucions, però la segona, la que simplificant diríem com "escriure'm amb d'altra gent", la he mantingut de forma bastant regular en el decurs de tota la meva vida. És cert que les eines de les que m'he valgut, sí han canviat força, del paper, ploma o bolígraf, sobre i segell dels primers temps, a la facilitat del correu electrónic o les xarxes socials d'avui en dia, però sempre he tingut algú amb qui intercanviar opinions i històries més o menys privades. I de les moltes persones que han anat apareixent i desapareixent en el meu horitzó epistolar (tot té un principi i un final en aquesta vida), recordo avui la primera amb la que vaig iniciar-me en aquesta pràctica. No sé d'on vaig treure l'adreça de la Marisa, potser d'una revista musical que a vegades comprava, però sí tinc al cap que vivia al carrer de la Mare de Déu de Montserrat de Barcelona. Aleshores jo tenia tretze o catorze anys i la nostra relació s'establia mitjançant les cartes manuscrites que ens enviàvem per correu postal. Sé que el costum va durar alguns mesos, i sé també que mai no vam arribar a veure'ns en persona, tot i que em balla pel cap una cita frustrada que potser va ser el detonant del final de la nostra relació. Recordo però, que em feia molta il·lusió escriure les meves cartes, cosa que per a mi esdevingué com a una mena de ritual i també, és clar, rebre les seves, que venien sempre en paper cuadriculat, aquell que arrencàvem de les llibretes. Com és lògic també, després de cesar en la nostra correspondència, mai més no vaig tornar a saber res d'aquella noia. Com a anècdota final, recordo que un dia, al veure el nom i els cognoms del remitent d'una de les seves cartes, la mare em preguntà, tota preocupada, si m'estava escribint amb una dona casada... coses d'aquells temps!