Havia pensat començar aquest escrit renegant de la meva ciutadania com a santcugatenc. Aquest matí, a les dotze en punt, al davant de l'edifici de l'ajuntament del poble en el que visc, s'hi veia més policia que no manifestants. I això que som més de vuitanta mil, els habitants. El sentiment de frustració ha estat gran, però després, pensant en les cinc-centes persones que ens hi hem arribat a aplegar (reconec que no sé comptar massa bé i amb aquesta valoració no sé si em poso de la banda dels convocants o de les dades oficials), he arribat a la conclusió que no he de renegar de res. Al cap i a la fi, què es pot esperar d'un poble en el que des de fa molts anys, sempre han guanyat les dretes, les que vesteixen el seu discurs amb tarannà nacionalista, i acaben pactant sempre amb les més recalcitrants i centralistes. I no he de renegar de res, perquè m'ha agradat veure'm al costat de les forces vives de l'esquerra santcugatenca que, malgrat presentar sempre les mateixes cares, no perden la fermesa ni la il·lusió en les seves lluites reivindicatives. I m'ha agradat poder escoltar el breu (per una vegada!) i improvisat discurs d'en Jordi Casas, animant a aplegar esforços per evitar aquest esborany que s'ha creat entre els rics i els pobres, animant a la lluita conjunta de les classes populars i treballadores i animant també a totes les forces d'esquerra a fer una comuna reflexió sobre el nostre sistema social. I per descomptat, m'ha agradat anar a la manifestació amb la Teresa, amb la Glòria i amb la petita Mariona, pensant que quan jo tenia la seva edat, això de manifestar-se era quelcom inimaginable. De tornada cap a casa però, les botigues estaven totes obertes i les terrasses dels bars plenes de gent fent el vermut. O potser en realitat, tot són manies meves!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada