No és una sensació nova, tot i que sovint m'agrada recuperar-la. Trobar-me en un paratge a l'aire lliure, en silenci i en solitud, gaudir de la natura en tota la seva àmplia oferta de percepcions, des de sempre m'ha ajudat a esplaiar-me en cos i ànima, a deixar-me anar gaudint d'una plenitud que no sé explicar amb paraules. Amb el pas del temps, he anat abandonat aquella utòpica idea de que algun dia podria sentir aquesta experiència de forma absoluta, a totes les hores del dia i de la nit, si finalment anava a viure en algun petit poble o casa aïllada enmig del camp; la vida t'ensenya que els somnis no sempre són realitzables, i no em queixo per això. Potser precisament perquè hores d'ara, em sento plenament capacitat per gaudir d'aquestes puntuals vivències, en algunes de les meves curtes caminades a muntanya. La setmana passada en el jardí del temple budista del Palau Novella, al Parc Natural del Garraf, però molt especialment ahir, assegut sota el grandiós roure d'en Giol, un arbre monumental a Santa Coloma Saserra, al Moianès, mentre la Teresa, uns centenars de metres enllà, s'exercitava en les seves pràctiques d'aquarel·la. Una llarga estona de plaer indescriptible, amb el sol afalagador de primera hora de la tarda i sense que ningú ni res, destorbés les percepcions que l'abundor de la natura em transmitia. Quin goig!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada