Relacions d'amistat

La majoria fa més de quaranta anys que ens coneixem. Ens uneixen llaços de família (hi ha dos germans, dos cunyats, un oncle i el seu nebot) i també llunyanes experiències laborals compartides en camps força diversos. La relació entre tots es va iniciar amb les ànsies esportives de joventut, quan ens aplegàvem els dissabtes pel matí, per jugar a frontennis, és a dir, a donar cops amb una raqueta, a una pilota de goma que intentàvem fer rebotar amb força i malícia contra una paret. No tots ens en sortíem amb igual destresa, però sempre passàvem tres hores molt divertides fent alhora exercici i alimentant la bona companyonia. Eren els temps de Gavà i més tard de Sant Joan Despí, d’instal·lacions no massa bones, però de preu accessible a la nostra modesta butxaca, on després de cansar-nos i suar una mica, trobàvem el premi més gran en l’esmorzar compartit, en algun racó de les rodalies, amb viandes que portàvem de casa, tot comentant aquelles coses que havíem viscut en el joc... i també d’altres potser més personals, que cadascú havia respirat durant la setmana. Com en tots els grups, hi havia qui era més seriós i qui abocava acudits sense parar, qui portava alguna revista pujadeta de to i qui explicava anècdotes de la feina, però en general i malgrat alguna diferència d’edat, aleshores més notable, sabíem entendre’ns d’allò més bé i sempre empreníem el viatge de retorn cap a casa, amb l’alegria d’haver compartit un matí d’allò més reconfortant. Un cop de tant en tant, organitzàvem algun sopar amb les parelles, on fins i tot ens havíem auto-atorgat trofeus basats en temes competitius que nosaltres mateixos en reglàvem. El temps de la pràctica de l’esport però es va anar diluint, els anys no passen sense deixar-se sentir en les qüestions més físiques i va arribar un moment en el que ja no eren prou les genolleres, les colzeres, els embenats de protecció, les pomades o els mil artefactes que la nostra desbordada imaginació era capaç d’inventar-se i vam deixar d’acudir a les pistes, espaiant doncs la nostra relació, fins a quedar en una trobada anual, que acostumem a fer pels voltants de Nadal, en la que repetim el ritual de l’esmorzar comunitari, i compartim viandes i notícies més o menys personals. Ho havíem fet uns quants anys, a la meva caseta de Rubí i ara anem al terreny que un d’ells conrea, a prop de Molins de Rei, on gairebé tots jubilats, recuperem anècdotes del passat i amb les nostres particulars sentències, intentem arreglar el futur. El menú també ha anat variant, és clar, i ja queden una mica lluny els excessos que caracteritzaven l’aspecte gastronòmic de la trobada. És cert que algú s’ha anat quedant pel camí, alguna desavinença hi ha d’haver quan es tracta de persones, però en conjunt, els que seguim fidels a la convocatòria, ens sentim molt cofois i satisfets de la nostra relació. La vida ens ha portat per camins potser diferents i potser complicats, però hores d’ara, ens agrada gaudir, ni que sigui per un cop a l’any, del respecte mutu i la capacitat de compartida comprensió, que sempre ens havíem ofert. Dissabte passat ens vam aplegar de nou i el record d’un matí entranyable encara roman ben viu en mi... o potser tot plegat, només siguin “manies meves”.