Cansat de moltes coses

M’he adonat que fa molt de temps, massa, que no comento res de l’actualitat política i social dels nostres dies. Pensant-hi, he vist que em trobo una mica saturat, i perquè no dir-ho avorrit de tot el que està passant a casa nostra, i també més enllà, i potser això m’ha portat cap a un cert desencís de donar més voltes i buscar més raons al que fan i desfan, diuen i deixen de dir, els nostres polítics i representants, és a dir, aquells que regeixen els diferents àmbits de la nostra societat, aquells als que teòricament, els hem atorgat el poder de guiar-nos pel bon camí, he, he. I és que hi ha massa coses que no entenc, o que quan sospito que ho faig, em provoquen tan rebuig que abandono totalment la meva voluntat d’intentar acceptar les coses tal com venen. No entenc o no vull entendre el cinisme amb el que dia rere dia, els dirigents polítics fan declaracions altisonants, justificant allò que a ulls de qualsevol és del tot injustificable; ignorant responsabilitats amb excuses que, de debò, no se les poden creure ni ells, per molt que s’exercitin en la pràctica del desvergonyiment i la insolència. Ja no vull escoltar més les absurdes paraules dels dirigents del PP, dient que la corrupció no és cosa d’ells i que els que l’han practicada, ara ja no són els seus correligionaris... increïble!!! No vull tornar a escoltar de veu del conseller més proper, com els malalts catalans no hauran d’esperar més d’un any per accedir a un quiròfan, després de tot el desmantellament que han fet de la sanitat pública. No vull veure més com els jutges s’emparen en conceptes tècnics del tot incomprensibles per a la majoria, per dissimular el fracàs de la seva obligació, que és la d’impartir justícia, per a tothom per un igual. No vull sentir a dir, per part de cap dirigent polític ni social, que ja hem sortit de la crisi econòmica, argumentant els números a la seva conveniència, mentre el jovent i el no tan jovent, continuen sense cap oportunitat de desenvolupar una feina amb un sou mínimament digne. No, no vull veure tampoc, com a casa nostra, amb la pastanaga de la independència i els seus suposadament negociats fulls de ruta, ens fan estirar del carro, desviant la mirada de tot allò que hauria d’importar a la gent de debò. No hi ha dret que ens enganyin quotidianament, amb esperances buides de contingut, només amb l’objectiu de mantenir la seva quota de poder, des del que poden continuar exercint els despotisme més “in-il·lustrat”. I sí, direu que sóc massa negatiu, però aquestes i moltes altres són, ara per ara, les peces que han ajudat a construir aquest mur d’avorriment, de desencís i d’aversió, que m’ha mantingut callat tants i tants dies. I per acabar i que ningú no pugui que el meu pessimisme és massa absolut, una cosa bona: l’anunciada coalició de partits, encapçalada per l’Ada Colau, de cara a les properes municipals, a Barcelona... llàstima que no els podré votar, o potser tot plegat, només són manies meves.