Quinze pel·lícules per completar el 2014

En l’últim quadrimestre del 2014, vam anar fins a 15 vegades al cinema, és a dir, gairebé un cop per setmana. Aquesta és la breu ressenya del que vam veure. “Locke”, una producció britànica, dirigida per en Steve Knitgh, que em va resultar un xic pesada, doncs tot ho explica un home mentre condueix el seu cotxe de nit; malgrat el tema pot considerar-se interessant, aquesta suposadament innovadora forma de filmació, no ajuda gens a alleugerir la història. “El misterio de la felicidad”, de l’argentí Daniel Burman, pròpia d’aquell tipus de cinema, amb reflexions sobre la nostàlgia d’allò que hem deixat de fer i l’esperança del que encara ens queda per recórrer. “Boyhood”, del nord-americà Richard Linklatre, una mena de docu-drama, rodat en el decurs de dotze d’anys de vida d’un noi, amb escenes familiars des dels sis als divuit anys, amb una forta càrrega intimista i emocional, extraordinàriament propera a la realitat. “El hombre más buscado”, britànica, de l’Anton Corbijn, amb el malaurat Philip Seymour Hoffman, en una de les seves últimes interpretacions, donant vida a un agent especial, en una intrigant història d’espionatge en el que es veuen embolicats els serveis secrets d’Alemanya i Estats Units, amb el finançament del terrorisme islàmic de rerefons. “El niño”, la producció espanyola que ha assolit una molt bona quota de pantalla, dirigida per en Daniel Monzón, amb una bona mostra del que pot ser el comerç del narcotràfic a l’estret de Gibraltar. “La isla mínima”, una altra pel·lícula espanyola de gran èxit, aquesta dirigida per l’Alberto Rodríguez, que ens parla de la investigació d’uns assassinats de noies joves, situats a principis dels anys vuitanta, en un obscur ambient marcat pels aiguamolls del Guadalquivir. “A escondides”, també espanyola, d’en Mikel Rueda, amb l’amistat adolescent entre un noi basc i un de marroquí, derivant cap a fronteres difícils de precisar, de les que no s’escapen els sentiments homosexuals. “Relatos salvajes”, la premiada producció argentina d’en Damián Szifrón, amb sis episodis diferenciats, que barregen amb encert la comèdia, l’intriga i les quotidianes reaccions de caire violent, que no sempre podem controlar. “Perdida”, una pel·lícula nord-americana de misteri, d’en David Fincher, ben tractada, amb la constant intriga per resoldre a la pantalla, que malgrat presentar alguns tòpics del cinema d’aquelles latituds, resulta força interessant. “Dos días, una noche”, potser la millor història d’aquest final d’any, de producció belga, dirigida per en Jean-Pierre i en Luc Dardenne, amb una esplèndida Marion Cotillard, en el paper d’una treballadora acomiadada que ha de buscar el recolzament dels seus companys de feina; un tema punyent i actual, molt ben tractat en aquesta colpidora mostra d’art cinematogràfic. “Madre e hijo”, romanesa, dirigida per en Calin Peter Netzer, amb una asfixiant història que vol reflectir el moment actual de la societat d’aquell país, amb la irrupció dels nous rics i també de la manca d’escrúpols que coarta la seva societat. “La sal de la tierra”, la imprescindible pel·lícula-reportatge sobre la vida i obra del famós fotògraf brasiler, Sebastiao Salgado, compromès amb la humanitat i amb la natura, que ens brinda un seguit d’imatges d’una bellesa incommensurable. “Escobar: Paraíso perdido”, francesa, de l’Andrea Di Stefano, amb una semblança del rei colombià del narcotràfic, que més enllà de la possible veracitat dels fets, ens ofereix l’extraordinària interpretació d’en Benicio del Toro. “Nunca es demasiado tarde”, una desoncertant comèdia britànica, dirigida per l’Uberto Pasolini, amb un personatge molt peculiar que organitza funerals per a les persones que moren sense família, i que nostra un reguitzell de situacions tenyides d’una dramàtica tendresa. I per acabar, “Camino de la cruz”, alemana, d’en Dietrich Brüggemann, amb un tema sobre l’integrisme catòlic, que està tractat sense progressió narrativa i amb un excés de càmera fixa, que avorreix moltíssim a l’espectador... o almenys a mi. Clar que tot plegat, potser només són... manies meves!