Ramon i Flora

Can Ximelis no era una casa pairal del tipus més corrent, doncs estava formada per la unió en renglera, de diferents construccions, que esdevenien habitatges de distintes propietats. Quan a principis dels anys seixanta, els pares van comprar els tres pams de terreny, en una desorganitzada parcel·lació dels camps d’ametllers, als peus del turó que coronava la masia, a Can Ximelis només hi vivien de forma permanent, a la casa que es trobava en el ben mig de totes, en Ramon i la seva mare. En Ramonet, que era com el coneixien els habituals de la zona, era un home d'aleshores més de quaranta anys, no massa alt i de posat bondadós. Treballava de pagès, conreant les terres del voltant de la casa pairal, que no eren pas seves, sinó de diferents propietaris que li pagaven a jornals. Una part dels productes que obtenia, fruita i verdura essencialment, era pel seu consum i d’aquesta, encara en treia per oferir-la a la gent que, com nosaltres, anàvem al tros a passar les vacances d’estiu o els caps de setmana. Així, enfilant-nos amb el cistell pel corriol que portava a Can Ximelis, els de la “urbanització” podíem comprar allò que hores d’ara anomenaríem productes de proximitat i de temporada. Quan morí la mare d’en Ramon, una dona molt velleta de la que no recordo a penes res, va aparèixer la Flora, la germana soltera de la família de la casa del Molí, ubicada en l’antic camí que pujava des del poble, una dona prima i esllanguida, de posat seriós, més aviat tristoi, que es convertí en la mestressa que tota casa, i més en aquells temps, necessitava. La Flora criava gallines i conills i així amplià l’oferta de productes a la venda. Recordo doncs els divendres al vespre o els dissabtes al matí, anant amb el meu germà petit i el cistell cap a la casa, per omplir-lo amb les patates, la dotzena d’ous, la verdura o la fruita que ens poguessin oferir i que configuraria els àpats de tot el nostre cap de setmana. Més endavant, fins i tot van gosar fer quelcom més i ens tenien també algunes begudes, com ara les clàssiques ampolles de gasosa o refrescos que fins i tot consumíem en el temps de calor, asseguts a l’àmplia entrada de la casa, on s’hi podia gaudir d’una fresca molt reconfortant, mentre el pare, quan ens acompanyava, la feia petar una bona estona amb en Ramon. L’única cosa que mai no hi compràvem era el vi, doncs aquest ens el pujava sempre el “Patillas”, un pagès de cara enrojolada, que vivia en el poble però que cada dia anava a treballar les seves vinyes, ubicades a la plana que s’obria al darrera de la masia. Aquests costums van durar un bon temps, però en aquesta vida tot té un principi i un final i al cap dels anys, quan irrompí la nova urbanització que fins i tot ens va prendre el nom de Ximelis, en els terrenys que baixaven cap a Cal Valencià, tot adquirí un concepte més suposadament evolucionat i ben aviat una dona molt espavilada, la Manolita, obrí un autèntic comerç de queviures que esdevingué el punt i final al servei que ens havien ofert fins aleshores, en Ramon i la Flora.