Nosaltres en dèiem "festes"

En aquests dies en els que, gràcies a l'ajut de la meva filla Glòria, he pogut recuperar el vell plat reproductor de vinils, que dormia el meu oblit en un racó del traster, i també a unes quantes cintes de les que escoltàvem en els nostres viatges familiars en cotxe, la banda sonora musical de meva vida ha fet un salt enrere de més de quaranta anys. Les cançons que ara he tornat a escoltar, m’han acompanyat en la nostàlgia dels meus temps d’adolescència, aquells que gairebé de forma absoluta, almenys pel que fa al lleure, tenien per marc la caseta de Rubí, on els pares ens portaven de vacances i tots els caps de setmana. Allà, com es propi de l’edat, havíem format el nostre grup d’amics i amigues, entre els veïns de la pròpia urbanització i d’altres que provenien d’indrets més o menys propers. Amb edats semblants, dos o tres anys amunt o avall, les nostres aficions es centraven en el joc del futbol dels nois pels matins i allò que nosaltres anomenàvem “festes”, en la majoria de les tardes de diumenge. Les festes, que més tard vam transportar als domicilis particulars de Barcelona i que al cap dels anys sabríem que en el argot castellanitzat la gent en deia “guateques”, les fèiem sempre a casa d’algun dels companys o companyes que configuràvem la colla. A la clariana del bosc que s’obria darrera casa de l’Enric, o en el replà de davant de casa el Josep, fins i tot  alguna vegada a casa nostra, tot i que no hi teníem massa espai, ens aplegàvem una vintena de xicotes i xicots, amb el clàssic tocadiscos portàtil sota el braç i uns quants singles, potser fins i tot algun antic EP de quatre cançons i rarament algun LP, llarga durada, que els més entesos en música havien pogut comprar, no sense estalviar-se esforços econòmics, doncs aleshores tots anàvem ben escurats de butxaca. Els “hits” del moment, primer versions que feien els grups de casa dels èxits que sonaven a l’estranger, i més tard fruits de l’esclat del pop-rock espanyol dels anys seixanta, ens feien moure el cos als ritmes més o menys frenètics, però els moments més especials arribaven quan posàvem allò que anomenàvem “lents”, és a dir, balades o cançons de sonoritat encalmada i que propiciaven el que se’n deia ball agafat. Aleshores era quan sentíem l’emoció sovint més continguda, esperant que la noia que més ens agradava, deixés de clavar-nos els colzes al pit i permetés que el seu cos s’apropés lleugerament al nostre. Potser fins i tot alguna vegada, quan això passava, a continuació podia arribar un cast petó, però... això ja eren exempcions molt i molt escasses. I és que, com deia la cançó que tantes vegades escoltàvem... “teníem quinze anys!!!”  Quins temps, oi?  No puc amagar que la nostàlgia que em procuren aquests records, m’arriba acompanyada d’una extraordinària càrrega de tendresa. I això sí que no són “manies meves”, he, he.