Tot i que ja fa uns quants dies que vam fer aquesta
sortida, no vull deixar de ser fidel al meu costum de fer-ne una breu crònica.
Aquest cop vam tornar a terres de l’interior, més concretament a la comarca d’Osona,
per un cop superat el nucli de Sant Pere de Torelló, que ja coneixíem d’una
anterior sortida, enfilar-nos per la pista asfaltada que salvant un desnivell d’uns
sis-cents metres, ens porta fins el Santuari de la Mare de Déu de Bellmunt.
Deixem el cotxe a la petita esplanada de l’aparcament i pugem per les escales
que ens porten al santuari, una construcció amb molt poc interès arquitectònic,
doncs fou totalment renovada ara fa una vintena d’anys. La seva ubicació però,
ben al capdamunt de les més altes roques del turó que corona, justifica la
referència que li féu mossèn Cinto a l’esmentar-la en el seu poema com a “ermita
al cel suspesa”. I és ben cert que des del replà que l’envolta es poden
contemplar en rodó, els més fascinants paisatges de les terres catalanes, des
del cims avui encara enfarinats del Pirineu, fins a les crestes del Montseny i
Montserrat, amb tota la gran plana de Vic al nostres peus. L’ermita, sembla que
amb arrels documentades al segle XI, atresora històries i llegendes prou
curioses, com la que la mostra en el seu
vestíbul unes llargues cadenes i grillons, que són testimoni d'uns fets
prodigiosos esdevinguts molts segles enrere. Diuen que en el inventari
practicat al santuari l'any 1428 ja hi constaven tal com són ara. I sembla ser que el singular prodigi, les
relaciona amb el pas de traginers i va ser glossat per un poeta anònim, en unes
estrofes que explicaven les incidències i que han esdevingut popular cançó
tradicional. Alhora, un curiós escrit parla també dels “heretges albigesos” i
no sé si això tindrà quelcom a veure amb el nom que un mapa atribueix a la
serralada que l’envolta: Serrat dels Cristians Vells. Bé, després de gaudir de
la meravellosa panoràmica que el dia tan assolellat ens ofereix i fruir d’un
refresc que ens venen al bar de l’alberg, tornem a desfer el camí, per
recuperar la vella carretera que poc més enllà ens deixarà al petit nucli de
Sant Andreu de la Vola, quatre cases pairals escampades, una amb signes de
recuperació de cara al turisme rural, però que trobem tancades. Per sort, a Cal
Ferrer, una antiga fonda, sense cap pretensió, ens volen donar de dinar, i
així, asseguts en una vella taula, a prop d'un parell d’ancians que xerren davant un
got de vi, una bona dona ens serveix una amanida i un bon plat de cigrons amb
botifarra o carn a la brasa; tot molt senzill però amb bon sabor. La becaina d’havent
dinat l’anirem a fer a l’església de Sant Andreu, a on hi arribem després d’endinsar-nos
uns metres per una pista amb el pas reservat als veïns. Una construcció amb
suposats orígens romànics però que avui no presenta massa interès, al costat d’un
parell de cases, una ben enrunada i l’altra amb clars signes de restauració,
ens ofereixen però un silenci i una calma ben adients pel repòs del cos i de l’ànima.
Completem la jornada anant amb el cotxe fins a casa Bracons, barrada al pas de
visitants, i ben al costat del popular coll del mateix nom, que obre camí a
terres de la Garrotxa. S’ha girat un fort i fresc ventet, i això ens fa deixar
la possible excursió fins a la Fageda de la Grevolosa, per a una futura
oportunitat. Per avui, ja n’hi ha prou!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada