Els llibres del 1er trimestre

Ara que ja hem passat la setmana del llibre i que tothom ha fet recompte de títols, autors, vendes, rànquings, etc., no vull estalviar-me la meva particular relació dels llibres que porto llegits en aquest primer trimestre de l’any. Vaig començar amb mal peu, doncs dins del Club de Lectura al que pertanyo, em va tocar llegir “Dublinesca” un títol prou conegut de l’Enrique Vila-Matas i... no vaig poder amb ell, fins el punt d’haver-lo de deixar poc més enllà de la meitat de la seves pàgines; em semblava pretensiós i embolicat i no entenia què els passava als seus protagonistes. Després, vaig canviar completament de nivell amb “Los ojos de Aníbal” de l’Albert Salvadó, una novel·la històrica simplista i buida de contingut. Va seguir “Set dies de Juliol” del prolífic Jordi Sierra i Fabra, una novel·la negra entretinguda que es belluga en un ambient de fàcil lectura. De nou em vaig sentir una mica perdut amb “El beso de la sirena” d’Andrea Camilleri, una mena de faula que per breu no se’m va fer pesada, tot i que confesso que em vaig quedar curt en la seva veritable comprensió. Després, altra cop la lectura fàcil de “L’últim abat” de Martí Gironell, més novel·la històrica que demostra però, el poder de convocatòria dels autors anomenats “mediàtics”, que no aporten massa ciència a l’art de la literatura. De nou dins de la disciplina del Club de Lectura, va arribar “Los platos más picantes de la cocina tàrtara” de Alina Bronsky, una dramàtica història de l’Europa de l’Est, narrada però en una curiosa clau d’humor que la fa força interessant. “Tres noches” de l’Austin Wright, em va retornar a la novel·la negra nord-americana, amb tot el que té de bo i de dolent, però que en aquest cas em va agradar força. Després, vaig recuperar el fil dels llibres d’història que a mi més m’agraden amb “Yo fui ministro de Negrín”, de Mariano Ansó, un recull de memòries d’aquest polític que va viure en segona fila els esdeveniments més dramàtics dels temps convulsos de la nostra guerra civil. A continuació, “No hay que morir dos veces” de Francisco González Ledesma, una nova novel·la negra que potser no va arribar a cobrir totes les expectatives que m’havia fet amb aquest autor que fins ara desconeixia. I aleshores va arribar un dels llibres que més m’ha agradat d’aquest període “L’últim dia abans de demà” de l’Eduard Márquez, una breu història narrada a petits glops, ubicada en els temps actuals, plena de sentiment i que em va captivar des de la primera línia. El bon nivell de satisfacció com a lector va continuar amb “Espuelas de papel” de l’Olga Merino, una història de nou situada en els temps de la guerra i post-guerra civil, que a mi tant m’atrau, i que em va remoure força per dins. I per no allunyar-me del tema, vaig continuar amb “El general Juan Yagüe” de Ramón Garriga, una minuciosa biografia d’aquest personatge, narrada des d’una perspectiva un xic subjectiva, però que no exclou el detall de moltes de les interessants circumstàncies que van concórrer al seu voltant. Ha seguit “El sopar” de Herman Kock, un estremidor relat sobre la problemàtica de l’educació dels fills en els nostres dies i de la generació de violència que s’estableix al seu entorn. I per acabar, “La melancolia dels oficials” de l’autor de Perpinyà, Joan Daniel Bezsonoff, una breu història que pretén mostrar-nos la vida d’un militar francès de carrera, ubicat a la revolta d’Algèria, però que m’ha semblat totalment prescindible. Bé, no està gens malament, catorze títols en poc més de tres mesos...està ben clar que això demostra que tinc molt de temps lliure, he, he.