Setmana santa a Calanda

Ja fa trenta-nou anys que la Teresa em va iniciar en aquesta tradició del seu poble. Des d'aleshores, només un parell de vegades hem fallat, obligats per circumstàncies familiars. Reconec que hi va haver un temps, ja fa uns quants anys, que em sentia cansat de repetir cada any el mateix, i els símptomes d'avorriment em feien dubtar una mica, però des de fa bastant de temps, he sabut recuperar l’esperit més entranyable d’aquests dies, potser des de que tornem a compartir sostre i festa amb les filles i la part de la família que ens és més propera. Un esperit que va més enllà dels tambors i bombos, de sortir a tocar al “romper la hora”, a les processons i a l’acabar dissabte al migdia, doncs malgrat aquesta és el nexe i el motiu principal de la festa, hi ha molt més del què gaudir en aquests dies suposadament sants. És cert que la meva manca de sentiment religiós, m’aparta bastant del fervor que molts dels que surten a tocar, deuen sentir en participar de tots els actes. A mi m’arrela la part de simple tradició, que sense cap mena de dubte jo valoro de manera molt diferent a la que ho fan els altres. Però com deia, hi ha quelcom més en tot aquest seguit de rituals, que m’atrau de forma més poderosa i que en el seguit dels anys s’ha anat aferrant a la meva percepció més íntima. No sé si sabré definir-ho amb paraules massa clares, però m’agrada anar a Calanda a participar d’un seguit de costums que any rere any, configuren un guió que no per repetit, deixa de ser atractiu i fins i tot emocionant. Els primers dies de la setmana, obrir la casa, recuperar l’escalfor de l’habitacle que ha estat tancat tantes setmanes; la preparació dels menjars que tant la Teresa com la nostra filla Glòria, volen mantenir amb la màxima fidelitat al que havien estat en temps dels avis, els pastels “de pimiento y tomate” i el de bacallà, els “pastelillos” de tonyina, els ous farcits, la macedònia, tot plegat amb els signes del que en el seu temps eren àpats de quaresma. També l’arribada de la Carme, el Joan i la Mariona; del Manolo, la Nieves, l'Alicia i la Sabina An, el dijous a la tarda, i de la Marisa i el Jose des de Zaragoza, omplint la casa de veus i corredisses... l’estrena de tambors, com a simples espectadors a la processó nocturna del dijous, etc. I després, les converses familiars al voltant de la taula, que enguany amb les petites de casa han adquirit un monopoli diferent, els fruits secs per entretenir el pas de la llarga processó del capvespre de divendres, el vermut i la carn a la brasa del dinar del dissabte, un cop ja s’han acabat els tambors i les restriccions alimentàries... uf!!! Tantes i tantes coses que configuren una amalgama tan plena de sensacions, que repeteixo, cada any em semblen encara més enriquidores. I que per molts anys en puguem gaudir!!!