Ni blanc ni negre

Copio literalment d’un llibre que acabo de llegir: “¿Qué rezongáis, arrapiezos? ¿Y porqué os volvéis la espalda? ¡Vamos, miraos, hijos míos! Por mucho que os empeñéis en que amasados estáis de otra manera y mejor que vuestros hermanos, sois cuatro moliendas del mismo grano. ¡Pero si es que estáis firmados! ¿No véis que si os hacéis daño os destruís a vosotros mismos? ¿No sería más sensato que os estrecharais la mano? ¿Vuestras ideas difieren? ¡Vaya un problema! ¡Mejor! ¿Acaso querríais todos cultivar el mismo campo? Pues cuantos más campos tenga la familia y más ideas, más fuertes hemos de ser y más felices. Cada uno con la suya y todos juntos… ¡abrazaos, vamos, hijos! Això està escrit el 1914 per l’escriptor francés Romain Rolland i posat en boca d’en Colás Breugnon, un ebenista nascut el 1.566, davant una disputa dels seus quatre fills. Avui, en aquesta postissa frontera del canvi d’any, penso que les coses no han canviat massa i que l’ésser humà segueix entossudit en no aplicar aquesta tolerància que mal pregonen alguns. I dic això pensant en que no m’agrada veure’m mirat de reüll i amb mala cara, per molts dels bons amics i companys més propers, per no manifestar-me fervorosament a favor d'aquesta febre independentista que tant i tant afecta a la gent, desconfiat com sóc de que tot plegat només sigui una cortina de fum i prioritzant per damunt de tot la lluita per la recuperació dels drets socials adquirits en un estat del benestar que els governs, també el de casa nostra, s’han encarregat de retallar impunement sense més benefici que el seu. I alhora, em molesta també sentir-me jutjat i condemnat amb pressa i sense contemplacions, pels amics i companys de terres un xic més llunyanes o d’orígens territorials diversos, pel sol fet de ser català i per dir que estimo la meva terra, la meva llengua i la meva cultura, tractant-me sense mesura d’egoista, separatista i insolidari. No, no m’agraden els absolutismes, per molt primaris que semblin; no m’agraden aquestes persones que no saben o no volen veure que entre el blanc i el negre pot haver-hi mil colors de tonalitats ben diferenciades, però totes de bellesa i legalitat igualables; no m’agraden les preguntes que només accepten un sí o un no com a resposta, quan no s’explica què hi ha de debò darrera cada opció; i no, no m’agrada que em posin entre l’espasa i la paret davant la suposada obligació, tan de moda avui en dia, del “o estàs amb mi o en contra meu”. Clar que també podeu pensar que en definitiva, tot plegat, només són manies meves.