El foc a terra

O la llar de foc, com en dèiem a la nostra caseta de Rubí. En aquests passats dies nadalencs, en els que hem pogut gaudir com d’altres anys, de l’extraordinària acollida que ens han fet els consogres a la seva casa de Lluçàs, hem recuperat l’agradable presència del foc a terra o de la llar de foc. Ells l’encenen gairebé tot l’any, escalfa la cuina, que és l’habitacle on hi fan més vida, i a més serveix en casos més o menys excepcionals, per recuperar el vell costum de fer bullir l’olla, sense pressa, amb allò que se’n podria dir, el ritme rural de la vida. Enguany, una vegada més, el Joan ha volgut complir amb la tradició i ací en teniu la constància fotogràfica. Però, a banda d’aquest fet entranyable, no puc evitar comentar que la llar de foc, o el foc a terra, em transporta a èpoques molt felices que sempre tenen el lligam del que anomenava al començar aquest escrit: la nostra caseta de Rubí. Allà, dins de la modèstia de tota la construcció que va aixecar el pare, en teníem una que també ens procurava escalfor, tan física com d’aquella que sembla menys tangible. Tot i que no en tinc massa records dels nostres temps amb els pares, sí és cert que quan ells ja no hi eren, cada diumenge, quan ens hi aplegàvem amb les nenes i el meu germà, el primer que fèiem en els temps més freds, era encendre-la gairebé al mateix temps en que obríem la porta i els finestrons. Sí que la casa estava sempre molt freda, doncs com he dit, la seva precària construcció i la lògica buidor d’entre setmana, no permetia que la calor humana s’hi emmagatzemés de manera confortable, però també és cert que el ritual de posar quatre fulls de paper de diari, una mica de llenya prima i seca, i algun tronquet dels que anàvem guardant, i encendre el foc en aquell racó del petit menjador, constituïa també una íntima manera d’evocar el record dels pares que ja no hi eren, de l’ambient de família que sempre s’hi havia respirat, com aquell que encén una flama per les absències tan estimades. Després, venien les torrades de pa, fregades amb all i sucades amb un raig d’oli, que també de forma ritual constituïen el nostre esmorzar dominical i alguna que altre vegada, les carxofes i les botifarres que fèiem a la brasa i que eren el menú més repetit en els nostres dinars familiars. I també, algun que altre dia, la becaina de havent dinat, ben a la vora del foc, ajaguts en aquells bells coixins del sofà de casa, com a últim acte del diumenge a la caseta de Rubí. Tot plegat doncs, un bon farcell de records entranyables que aquests dies hem recuperat, tenyits d’aquesta sana nostàlgia dels feliços temps viscuts, i que en definitiva, potser a molts semblaran “manies meves”.