Dies d'hospital

Per sort, només han estat cinc; poca cosa. L’articulació del maluc de la meva cama dreta, feia temps que demanava recanvi. Ja fa un parell d’anys, el metge em va dir que quan jo volgués, podíem tornar al quiròfan, però jo, una mica per mandra i un molt per una gens raonable recança, molt difícil de justificar, ho havia anat deixant passar, a l'espera d’una inimaginable millora que, és clar, mai no arribava. Finalment, el dolor ja m’impedia fins i tot caminar per fer les coses més bàsiques de la vida i després de l’estiu passat, ja em vaig anar fent a l’idea del que resultava del tot irremeiable. Com deia, han estat només cinc dies a l’hospital, doncs actualment, si no és del tot imprescindible, no t’hi retenen pas massa. L’operació va anar bé i els cinc dies han passat prou de pressa, molt ben cuidat, com no podia ser d’altre manera, per la Teresa, i amb la reconfortant companyia de la família i els amics. He de dir també, que el tracte rebut per part de tot el personal de l’hospital, des de metges, infermeres, assistents a altres de paper més burocràtic, ha estat molt més que correcte i cal reconèixer que la seva tasca no és gens fàcil, doncs tractar amb les persones, quan aquestes estan passant pel mal tràngol de la malaltia, demana una sobredosi de calma, paciència i molta, però molta psicologia. I en això, han retornat a mi algunes sensacions i reflexions que sempre m’he fet i de les que fins i tot, fa força temps, en vaig deixar constància en un escrit en aquest mateix bloc, i és que penso que l’ésser humà no està educat ni preparat per les adversitats i les malalties... i molt menys encara, els que vivim en una societat occidental del potser mal anomenat “primer món”, en la que gaudim d’un benestar que gairebé sempre va lligat a la salut, a la bona salut. Deia aleshores, que no em considerava un cas aïllat pel fet de sentir una certa temença, davant de la simple sensació de trobar-se malament, però alhora admirava les persones que saben sobreposar-se a tantes i tantes greus malalties i desgràcies que hi ha al món, lluitant per a superar-les i sobreviure amb la més àmplia de les dignitats. Confessava ser poruc, i també que m'agradaria no ser-ho, doncs en definitiva ni tenia ni tinc cap motiu per sentir-me acompanyat d'aquesta incertesa, però això sembla ser que són coses que no es poden adquirir fàcilment. O potser tot plegat... només són manies meves!