Ahir, en el que ja s'està convertint en la nostra tradicional sortida setmanal, vam anar cap a terres de la comarca natural del Lluçanès. L'objectiu principal del dia era la visita al petit monestir de Santa Maria de Lluçà, cosa que vam poder fer molt tranquil·lament, sense l'enrenou ni el soroll d'altre gent, encomanant-nos de la pau i el silenci que, de ben segur, deurien regir aquell indret en temps pretèrits. Tot el conjunt presenta amb orgull les seves línies romàniques; l'església, que diuen fou consagrada l'any 905, tot i que d'aquelles pedres poques en deuen quedar en l'actualitat; el claustre, que ocupa la part de l'antic cementiri, amb arrels al segle XII, de planta irregularment quadrada i amb un reguitzell de bonics capitells, en els que curiosament, no hi ha representada cap figura humana; i les pintures, amb l'especial relleu de la que ocupa el frontal de l'altar, si bé es tracta d'una reproducció, doncs l'original, com sempre passa en aquests casos, es troba en un museu, en aquest cas, l'episcopal de Vic. Després de xerrar una mica amb el cuidador del recinte, enfeinat en la neteja de l'entorn per, segons ell, deixar-ho tot a punt per a la munió de visitants que rebrà el cap de setmana, agafem el cotxe per aturar-nos pocs metres més enllà i recollir uns bons ramells de farigola, que ens aquests dies es troba ben florida i ens anirà molt bé per fer-ne sopes. El dinar, a la fonda de Santa Eulàlia de Puig-Oriol, ens serveix de preàmbul per a l'estada a l'ermita de Sant Cristòfol de Borrassers, a pocs minuts del poble, on malgrat el poc encís de la construcció en sí, gaudim d'un entorn molt bonic, donant-nos al descans, al dibuix, a la lectura... o a la fotografia d'uns esplèndids lliris liles que sovintegen pels voltants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada