L'altre nit, mirant un programa de la televisió catalana, vaig recuperar sensacions que sempre he experimentat quan anem a casa dels consogres, en un poblet de la Franja, que es diu Lluçàs; bé, Luzás, si ens atenem a la toponímia oficial de l'administració aragonesa a la que pertany. És un nucli en el que a l'hivern a penes hi viuen una vintena de persones i on la vida sembla transcórrer a un ritme diferent del que ens domina a la gran majoria. El meu consogre té un ramat d'ovelles, hores d'ara d'un centenar d'animals, tot i que en temps passats havia triplicat aquesta quantitat, i tenir-ne cura, pasturar, etc., li dona feina tot el dia i alguna nit. La seva dona l'ajuda en algunes d'aquestes feines, però encara té temps per treballar el petit hort de davant de casa, i cuidar mitja dotzena de gallines, a banda de portar la llar, és clar. No vull destacar però, el fet concret d'aquestes ocupacions, sinó el tarannà que tot plegat respira. Les seves necessitats són minses, podríem dir que "ecològicament" parlant, són gairebé autosuficients i tot i disposar dels elements i complements moderns i adients per a les seves feines, no precisen de massa cosa més per viure. I semblen molt feliços!!! No, no vull caure en el parany de les comparacions, i tampoc no puc negar que tot això que explico, va acompanyat d'una gran dosi d'esforç, de treball i d'un valor que pel nom que rep, sovint ha estat malinterpretat: molt de sacrifici; però sempre he copsat que "aquell" tipus de vida, potser és el que ens hauria de regir d'una manera més col·lectiva a tots nosaltres, si no ens haguéssim deixat atrapar per aquests dictats d'una societat, suposadament moderna i que amb l'engany d'això que falsament anomenen l'estat del benestar, ens ha portat fins als límits actuals, en els que el daltabaix general i sobretot els personals, són prou difícils de suportar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada