Responsabilitats compartides

Jo no els vaig votar. No, el passat 27-S jo no vaig votar la CUP per la senzilla raó de que en el meu ideari personal hi havia coses que no acabaven d’encaixar en algunes de les propostes electorals que ells ens feien. Això no vol dir però, que no veiés amb respecte i bons ulls la seva irrupció en el panorama polític de casa nostra, doncs crec que era necessària la nova saba revolucionària que aportés il·lusió i esperança per a una societat més justa i socialment més equilibrada; una saba rejovenida, amb empenta i farcida de bons propòsits, malgrat alguns no fossin els meus. I ara, quan tothom es veu en cor de criticar-los, de fer-los directament i únics responsables del daltabaix del procés separatista que estava en boca de tots, em sento en la necessitat d’argumentar en sentit contrari. Sincerament, crec que la decisió adoptada ahir, malgrat els enrevessats precedents viscuts en tots aquestes setmanes, cal considerar-la coherent amb els seus principis i això, almenys per part meva, és el que sempre he demanat a qualsevol formació política: si es presenta un programa ideològic, amb una sèrie de punts destacats, crec que el mínim que es pot demanar és respecte pels votants que han confiat en ells i actuar en conseqüència. Sí, cal dir-ho, la mateixa coherència que ha esgrimit la coalició guanyadora, mantenint com a única opció possible la d’en Mas com a candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya, punt important del seu programa, malgrat no encapçalar les llistes electorals (quina comèdia!) i fins i tot declarar en primera persona que “ell” mai no seria un obstacle per assolir la independència... no? Entenc en part el desencís o l’enuig d’algunes persones significatives del que s’ha insistit en qualificar com a “societat civil”, però no puc compartir que a alguns d’ells ara se’ls ompli la boca, carregant la culpa d’aquest suposat fracàs, única i exclusivament a la decisió de la CUP. Em sap greu, però avui cal parlar, de forma clara i rotunda de responsabilitats compartides i que cadascú agafi el tros de pastís que li pertoqui. Bé, amb tot això, el que ara ens espera però, és un futur prou complicat, doncs malgrat alguns argumenten que no anem sinó a una segona volta electoral, tal i com succeeix de forma natural en moltes democràcies veïnes, crec que això no és ben bé així, doncs caldrà veure què fan les diferents formacions polítiques implicades en el tema. Sortirà ERC de l’amagatall en el que fins ara s’ha emparat darrera l’argument d’aplegar forces per a un objectiu comú? Serà capaç CDC de veure quin és el seu veritable problema i deixar d’utilitzar l’esquer del procés separatista per mantenir-se en el poder? Sabran veure la resta de forces quin és el seu paper real en aquesta segona oportunitat? En qualsevol cas, personalment no puc sinó recordar les meves paraules de l’endemà del famós 27-S, escrites en aquest mateix bloc, en les que deia que... potser aquest no era el camí? I que al cap i a la fi... “la vida sigue igual”, o potser tot plegat, només siguin manies meves!