Llibres per completar el 2015

Aquesta és la meva habitual i molt breu ressenya dels dotze llibres que han passat per les meves mans, en el darrer trimestre del 2015, i que han completat un total de quaranta-nou llegits en el decurs de l’any... cosa que no està gens malament, he, he. “La dama del llac”, d’en Raymond Chandler, una clàssica novel·la negra, amb una narració de fets sense entrar massa en la personalitat dels personatges, ben explicats i ben quadrats en el seu desenllaç, però sense transmetre la sensació de que el lector pot "entrar" dins de la història. “La finestra alta” del mateix autor, en un intent d’aprofundir en un gènere que no tinc massa per la mà, almenys pel que fa als seus títols i autors més reconeguts, però que en aquest cas, tampoc no m’ha aportat res de nou. “Trajecte final” de Manuel de Pedrolo, el primer títol dins del nou cicle de Ciència-Ficció, del Club de Lectura al que m’he apuntat i m'ha agradat i m'ha interessat força, vencent les inicials reticències que tenia davant una proposta tan allunyada del meu habitual univers literari. “Tren a Pakistán” de Khushwant Singh, un títol força atractiu, doncs a d’ una trama ben escrita, hom pot fer-se a la idea del que va representar la lluita fratricida entre els pobles dels territoris colonials de la Índia, malauradament emparada, com sempre, en les diferents tendències religioses que regnaven a la zona. “El tallador de canyes” de Junichiro Tanizaki, una poètica i molt tendra història, breu i farcida de sentiment, però que a mi, la primera part, que serveix d'introducció, m’ha semblat pesada i innecessària, amb massa dades històriques i geogràfiques, que no serveixen per a res. “La banda de Berlín” d’Ernst Haffner, un relat periodístic, entretingut i interessant, amb històries d'adolescents i joves, copiades de la vida real i ubicades en una època, la de l'Alemanya dels anys 30, de la que no coneixia massa cosa. “Quan els coloms van desaparèixer” de Sofi Oksanen, un llibre prou confús, interessant pel que fa a l'ambient en el que passa la història, l'Estònia ocupada per uns i altres, però enrevessat i difícil de seguir pel poc que mostra de la personalitat dels seus protagonistes i l'embolic dels interessos que defensen, enmig d’una trama d'espionatge i resistència. “La porta dels tres panys” de la Sònia Fernàndez-Vidal, segon llibre del cicle de Ciència-Ficció, que m’ha semblat molt juvenil, per iniciar-se en aquestes qüestions quàntiques i que he llegit per disciplina amb Club de Lectura, però el tema, ara per ara, no m'interessa gens. “La noia del tren” de Paula Hawkins, el best-seller de moda, primera obra de l'autora que cal reconèixer força interessant, amb una història amb diferents veus narratives, ben ubicada i ben detallada, que provoca una atenció continuada fins a culminar en un desenllaç, que tot s'ha de dir, no resulta massa postís, tal i com a voltes passa en les novel·les d'aquest gènere. “Sense destí” de l’Imre Kertész, un llibre estremidor, amb la narració en primera persona, de la vida d'un adolescent en els camps d’extermini nazis, durant la Segona Guerra Mundial, explicada des de l'acceptació d'una naturalitat una mica difícil d'entendre, però que mostra una vegada més, l'horror viscut per tants milers de persones. “El hombre demolido”, de l’Alfred Bester, sembla que un clàssic dins del gènere de Ciència-Ficció, que m’ha semblat força irregular, doncs per un costat atrau la trama policíaca que manté viva l’atenció del lector, però en alguns passatges, la barreja amb els elements més fantàstics entrebanca el relat, desmereixent el ritme narratiu... o almenys a mi m’ho ha semblat. “L’home de la corbata llampant” auto-editat per en David Castells, un llibre breu però força curiós, amb una utòpica proposta de com s'hauria d'organitzar econòmicament en el futur, una suposada Catalunya independent i que tal i com diu el mateix autor a la portada, és només una novel·la de "Política-ficció".