Mig any de pel·lícules al cinema

Breu crònica de les pel·lícules que hem vist al cinema, en els primers sis mesos d’aquest 2015. Vam començar amb molt mal peu: “Exodus, dioses y reyes” una producció nord-americana, dirigida per en Ridley Scott, que no hi ha per on agafar-la sinó és per la suposada espectacularitat de les seves imatges. “The imitation game”, que ací es va dir “Descifrando enigma”, britànica i dirigida per en Morten Tildum, amb una interessant biografia del matemàtic Alan Turing, famós per haver desxifrat el codis militars secrets dels nazis a la Segona Guerra Mundial. “Barbacoa de amigos”, una comèdia coral francesa de l’Eric Lavaine, que no arriba a complir amb les expectatives d’altres precedents del seu gènere. “La teoria del todo” també britànica, aquest cop dirigida per en James Marsh i en aquest cas posant en pantalla la vida del célebre astro-físic Stephen Hawking, d’una forma prou interessant. “Whiplash”, una agradable sorpresa en forma de producció independent nord-americana, dirigida per en Damien Chazelle, narrant la vida d’un jove i ambiciós baterista de jazz. “Dos mío ¿però qué te hemos hecho?”, de nou una comèdia francesa, d’en Philippe de Chauveron, on queda ben palès que el temps de les bones produccions d’aquesta mena del país veí, quedant ja força lluny de l’actualitat. “El francotirador”, nord-americana, d’en Clin Eastwood, seguint l’estil de les seves produccions, però amb un excés de violència absolutament innecessària, per molt que es volgués mostrar els horrors de la guerra. “Alma salvaje” una inversemblant història de recerca interior, també nord-americana i dirigida per en Jean-Marc Vallée, ben amanida amb la mostra d’uns bons paisatges i situacions personals. “Samba”, francesa i d’en Olivier Nakache i l’Eric Toledano, un al·legat anti-racista al que li falta una mica de ritme i versemblança amb la realitat per resultar una bona història. “Maps to the stars”, canadenca, d’en David Cronenberg, un suposat conte modern sobre l’obsessió per la popularitat que esdevé un producte prou fallit, malgrat la bona aportació de l’actriu Julianne Moore. “Pride” (Orgull), britànica, dirigida per en Matthew Warchus, una divertida comèdia basada en fets reals i reivindicatius del sindicat de miners i la gent de l’orgull gai londinenc. “Loreak”, una molt bona història feta a Euskadi, per en José María Goenaga i en Jon Garaño, amb un íntima i tendra mostra de sentiments. “Felices 140”, espanyola, de la Gracia Querejeta, ben muntada i ben explicada, amb una intrigant història sobre les ambicions personals, a mig camí de la comèdia negra. “Mandarinas”, potser la millor pel·lícula del semestre, una producció d’Estònia, d’en Zaza Uruschadze, aparentment modesta, però que t’empenta cap a les més profundes reflexions sobre la inutilitat de la guerra i els sentiments que haurien de prevaldre entre els éssers humans. “Leviatán”, rusa, de l’Andrei  Zvyagintsev, molt premiada internacionalment, amb una interessant mostra del dramàtic ambient rural que es viu, avui en dia, en aquelles inhòspites terres. “Hipócrates”, de nou una comèdia francesa, dirigida per en Thomas Lilti, que es queda a mig camí, en aquest cas narrant la vida d’un jove metge en un hospital públic. “Phoenix”, una bona pel·lícula alemanya, d’en Christian Petzold, amb una intrigant història de recuperació de la vida i personalitat d’una supervivent dels camps d’extermini nazi. “Party girl” que ací van batejar com a “Mil noches y una boda”, entretinguda i dramàtica mostra de l’intent de recuperació d’una dona gran que sempre ha viscut al marge dels convencionalismes socials. Això és tot... per ara!!!