Llibres del segon trimestre

Segon trimestre de l’any, catorze llibres amb 4157 pàgines llegides; aquest és el resum: “Ya sabes mi paradero” de Javier Cervera Gil, amb el subtítol “La guerra civil a través de las cartas de los que la vivieron”, que ja mostra de què va, malgrat l’autor no ha aprofitat gens bé el bon material del que disposava, equivocant el ritme literari, entossudit en una cronologia innecessària i saltant sense pietat d’un protagonista a l’altre, fins a un total de més de quaranta, trencant per complet el fil narratiu. “Jezabel” de Irène Némirovsky, una vegada més un llibre apassionant d’aquesta autora, amb un deliciós flux narratiu que captiva i emociona; una història d'amor i passió, inquietant i dramàtica alhora, ambientada a la França dels anys trenta, amb un personatge principal obsessionat per allò de l'eterna joventut que m'ha submergit intensament, en la lectura de la primera a la darrera pàgina. “Dies meravellosos” de Jordi Coca; evocador d'un temps, d'un país, dels últims anys del franquisme i el principi de la transició; d'una colla de gent jove i d'altres no tan joves; de com es vivia en un poble petit i de com ho feien a la ciutat; dels neguits, dels dubtes, de les postures de cadascú, de l'amor, del sexe, de l'amistat, del desig... de tantes coses que es deixen veure en un llibre que, malgrat algunes molestes repeticions, es llegeix molt bé... encara que alguns recordem aquells temps des d'una altra perspectiva personal. “Quan la nit mata el dia” de l’Agustí Vehí, força imperfecte, doncs el llibre es llegeix bé i molt ràpid, l'estil literari amb la normal barreja del català i el castellà, interessant i la trama descriptiva és correcte i atrau, però la trama policíaca trontolla per tots els costats; sincerament, no entenc com ha guanyat un premi de novel·la negra, doncs la història no s'aguanta gens bé i el final... uf! val més que no en parlem. “Palabras a tiempo” auto editat de diversos autors, força desconcertant, doncs malgrat admiro la valentia d’aquesta gent que comença, al llançar-se a publicar els seus textos més personals, m’he trobat  davant  la meva total incapacitat per entendre la majoria dels poemes; en qualsevol cas, la causa solidària que els ha encoratjat, és digna de tot elogi. “Correr” de Jean Echenoz, aparentment simple, però demostrant  como amb gran senzillesa literària, sense grans floritures semàntiques, es pot explicar una història plena de matisos i sentiments força complexos. “Cadáveres en la playa” de Ramiro Pinilla, una història ben narrada, sense grans complicacions literàries, que potser pateix d’un desenllaç massa previsible, sense cap sorpresa, malgrat tant els personatges principals com l’ambient  estan ben construïts. “El llibreter de Kabul” de l’Asne Seierstad, molt periodístic, doncs no és més que una bona crònica de la vida que defineix la societat afganesa com a una de les més convulses i inestables del món; les guerres dels últims anys, les canviants doctrines del poder, la permanent corrupció, la més despietada marginació de les dones... tot plegat constitueix un bon document que apropa el lector a una realitat massa punyent per ser entesa des de la distància. “Un film (3000 metres)” de Víctor Català, nostrat, amb un gran respecte pel tractament lèxic original del llibre, la seva peculiar i rica expressió verbal que ajuda a transportar-nos en el temps als anys en que fou escrit i publicat, i també als anys en els que es desenvolupa la història narrada, a principis del segle XX; m'ha agradat doncs, la descripció de personatges, caràcters i ambients, malgrat tot plegat potser m'ha fet despistar una mica de la trama principal de l'obra. “Un any i mig” de la Sílvia Soler, molt emotiu, doncs m'agrada molt la forma en la que aquesta autora sap parlar de les coses més petites, més quotidianes, fent-les entenedores i alhora màgiques, descobrint la gran bellesa dels sentiments més propers, més recognoscibles i alhora, potser més menyspreats. “El ninot de neu” d’en Jo Nesbo, possessiu, és el primer llibre que llegeixo d'aquest autor i la veritat és que m'ha agradat i m'ha fet passar una estona, molt pendent de la història que explica; potser el ball de presumptes culpables que ens ofereix és una mica atabalador, però... al final acabes ben convençut i satisfet amb el desenllaç. “Valdorba románica” de Andrés Ortega Alonso, imprescindible com a llibre guia si es vol visitar Valdorba i contemplar el tresor de les seves esglésies romàniques; molt ben documentat i molt ben explicat, sense resultar gens atapeït. “Memòries d’un cirujà (1908-1945) de Moisès Broggi, força irregular, amb una primera part, la que ens explica la seva infantesa, joventut i fins i tot temps d'universitat, que m'ha semblat molt pesada, amb noms i més noms de parents i amics que no interessen gens; després, la narració eleva el nivell del seu interès, quan parla de les vivències en temps de guerra, malgrat aboca algunes opinions força subjectives; en conjunt però, serveix per conèixer la història d'una bona persona, que ha esdevingut referència d'un temps i d'una manera de pensar i fer. “Las cenizas de Ángela” de  Frank McCourt, entretingut malgrat sembli contradictori doncs el tema que tracta, terrible i descoratjador alhora, però l’autor ha sabut mostrar-nos les misèries d’un nen irlandès en la època més pobre i desgraciada de la seva vida, fent servir un llenguatge senzill, però molt atractiu i farcit de matisos canviants, entre els que no exclou la ironia i el bon humor. Apa, això és tot per ara i... que la lectura no s’aturi!

Mig any de pel·lícules al cinema

Breu crònica de les pel·lícules que hem vist al cinema, en els primers sis mesos d’aquest 2015. Vam començar amb molt mal peu: “Exodus, dioses y reyes” una producció nord-americana, dirigida per en Ridley Scott, que no hi ha per on agafar-la sinó és per la suposada espectacularitat de les seves imatges. “The imitation game”, que ací es va dir “Descifrando enigma”, britànica i dirigida per en Morten Tildum, amb una interessant biografia del matemàtic Alan Turing, famós per haver desxifrat el codis militars secrets dels nazis a la Segona Guerra Mundial. “Barbacoa de amigos”, una comèdia coral francesa de l’Eric Lavaine, que no arriba a complir amb les expectatives d’altres precedents del seu gènere. “La teoria del todo” també britànica, aquest cop dirigida per en James Marsh i en aquest cas posant en pantalla la vida del célebre astro-físic Stephen Hawking, d’una forma prou interessant. “Whiplash”, una agradable sorpresa en forma de producció independent nord-americana, dirigida per en Damien Chazelle, narrant la vida d’un jove i ambiciós baterista de jazz. “Dos mío ¿però qué te hemos hecho?”, de nou una comèdia francesa, d’en Philippe de Chauveron, on queda ben palès que el temps de les bones produccions d’aquesta mena del país veí, quedant ja força lluny de l’actualitat. “El francotirador”, nord-americana, d’en Clin Eastwood, seguint l’estil de les seves produccions, però amb un excés de violència absolutament innecessària, per molt que es volgués mostrar els horrors de la guerra. “Alma salvaje” una inversemblant història de recerca interior, també nord-americana i dirigida per en Jean-Marc Vallée, ben amanida amb la mostra d’uns bons paisatges i situacions personals. “Samba”, francesa i d’en Olivier Nakache i l’Eric Toledano, un al·legat anti-racista al que li falta una mica de ritme i versemblança amb la realitat per resultar una bona història. “Maps to the stars”, canadenca, d’en David Cronenberg, un suposat conte modern sobre l’obsessió per la popularitat que esdevé un producte prou fallit, malgrat la bona aportació de l’actriu Julianne Moore. “Pride” (Orgull), britànica, dirigida per en Matthew Warchus, una divertida comèdia basada en fets reals i reivindicatius del sindicat de miners i la gent de l’orgull gai londinenc. “Loreak”, una molt bona història feta a Euskadi, per en José María Goenaga i en Jon Garaño, amb un íntima i tendra mostra de sentiments. “Felices 140”, espanyola, de la Gracia Querejeta, ben muntada i ben explicada, amb una intrigant història sobre les ambicions personals, a mig camí de la comèdia negra. “Mandarinas”, potser la millor pel·lícula del semestre, una producció d’Estònia, d’en Zaza Uruschadze, aparentment modesta, però que t’empenta cap a les més profundes reflexions sobre la inutilitat de la guerra i els sentiments que haurien de prevaldre entre els éssers humans. “Leviatán”, rusa, de l’Andrei  Zvyagintsev, molt premiada internacionalment, amb una interessant mostra del dramàtic ambient rural que es viu, avui en dia, en aquelles inhòspites terres. “Hipócrates”, de nou una comèdia francesa, dirigida per en Thomas Lilti, que es queda a mig camí, en aquest cas narrant la vida d’un jove metge en un hospital públic. “Phoenix”, una bona pel·lícula alemanya, d’en Christian Petzold, amb una intrigant història de recuperació de la vida i personalitat d’una supervivent dels camps d’extermini nazi. “Party girl” que ací van batejar com a “Mil noches y una boda”, entretinguda i dramàtica mostra de l’intent de recuperació d’una dona gran que sempre ha viscut al marge dels convencionalismes socials. Això és tot... per ara!!!