Els rellotges de sol de Castellar del Vallès

Aquesta dèria que tinc ara, de fotografiar rellotges de sol, em serveix com a excusa per descobrir pobles o racons, que mai no haguessin cridat la meva atenció. És, per exemple, el cas de Castellar del Vallès, una població que he travessat moltes vegades, per la carretera, però que mai no he tingut la curiositat de visitar més o menys detingudament, malgrat no trobar-se massa lluny de casa. Així doncs, en les últimes setmanes, i fent aquesta mena de sortides curtes, sovint només matinals, que la seva proximitat m’ofereix, i amb el gens amagat propòsit de “caçar” uns quants rellotges, he tingut oportunitat d’albirar els seus carrers i places, així com passejar-me una mica per les rodalies del casc urbà, localitzant antigues masies que és, en definitiva, on es poden trobar els meus més preuats tresors, he, he. Vaig començar pel centre del poble, on trobar cases pairals que han quedat embegudes dins del nucli urbà, com Cal Tardà o Can Carner, i també torres com Can Xirau, o com Cal Pifarré, un habitatge unifamiliar, amb orígens a l’any 1.923, amb detalls modernistes que es poden observar sobretot en la façana del seu pati interior. A les rodalies, hauria d’esmentar les masies de Can Casamada, avui reconvertida en botiga agroalimentària en els caps de setmana, o la propera Can Sampere, adossada a l’ermita de Sant Pere d'Ullastre, una capella rural romànica (del segle XII), situada a la riba esquerra del torrent de Colobrers, amb una sola nau coberta amb volta de canó, un absis central i dues absidioles laterals que formen el creuer, i un campanar d'espadanya. I molt a la vora, Can Ametller, una masia només habitada ocasionalment, on un masover se’m queixava del que costava recuperar l’hort de la casa, després de molts anys d’abandonament. Dins del terme municipal de Castellar, també es poden descobrir les belleses del nucli de Sant Feliu del Racó, amb un seguit de construccions del segle passat, com ara Villa Carmen, també coneguda com a Xalet Assumpció, de línies modernistes i construïda entre els anys 1916 i 1926. O bé les Cases de les Arenes, en la carretera de Castellar a Sant Llorenç Savall, un nucli d’estiueig de principis del segle XX amb edificis de notable interès per les ornamentacions realitzades seguint els paràmetres modernistes i neogòtics. I ben a la vora, l’ermita de la Mare de Déu de les Arenes, una capella d’estructura senzilla, amb una única nau rectangular, amb volta de canó, i un absis amb casa adossada, que popularment és coneguda com a Mare de Déu de la galledeta, a causa d’una galleda de plata que la imatge romànica duia, i a la qual els fidels demanaven pluja. I en el mateix indret, Ca l’Illa, una masia amb orígens al segle XIV, i un xic més avall, El Sabater Vell, avui en dia dedicada al conreu ecològic. I en un altre nucli proper, el de les Cases de Cal Joan Coix, Can Turell, o Mas Olivet, molt atrotinada, però encara habitada, etc., etc. I sense oblidar les urbanitzacions més o menys modernes que s’han fet al voltant de Can Font, a la carretera de Sabadell o l’anomenada Aire-Sol, amb diferents barris numerats. Ah! I no els he fet tots, que encara tinc llista d’indrets per visitar i de pas, “caçar” algun rellotge de sol més. O sigui que... ja veieu quines són, ara per ara, les meves manies turístiques, he, he.